La dialèctica de l’artesania i la màquina (Richard Sennet).

El Roto

Un altre dels problemes intrínsecs de les activitats artesanes, especialment útil a l’hora d’entendre la cultura del treball artesà en el món modern, té a veure am la dialèctica entre artesania i la màquina. Aquesta és una relació fonamental si volem reflexionar sobre el significat de l’artesania, especialment l’artesania manual. Quan es desenvolupa una habilitat tècnica mitjançant la repetició, el contingut d’allò que es fa canvia. Aquest procés és evident en diferents camps. Per exemple, en l’esport: el tenista, a còpia de  repetir el servei un cop i un altre, aprèn a dirigir la pilota de diferents maneres. També ho és en la música: als sis o set anys. (...)

La societat moderna planteja un gran entrebanc a l’hora de millorar la capacitació tècnica mitjançant la pràctica. Em refereixo a la possibilitat d’utilitzar les màquines incorrectament. En el vocabulari quotidià, entenem “mecànic” com una mena de repetició estàtica. Ara bé, gràcies a la revolució de la microinformàtica, la maquinària moderna ha deixat de ser estàtica: els bucles de feedback permeten que les màquines aprenguin de l’experiència. Tanmateix, si amb això impedim que les persones reals aprenguin mitjançant la repetició, estem fent un ús incorrecte de la maquinària. Una màquina intel·ligent  pot separar la comprensió humana de l’aprenentatge repetitiu, basat en instruccions pràctiques, i quan passa això, les que surten perdent són les capacitats conceptuals humanes.

Sovint donem importància al que és únic i excepcional, a l’aura benjaminiana que aporta valor a allò que no és reproduïble, però el problema és ben bé el contrari: el problema és que necessitem repetir, necessitem d’un ritual, però aquest ritual ha d’anar transformant-se i canviant si volem millorar. El problema de les màquines és que no les usem correctament; volem que repeteixin processos, però no aprenem a utilitzar-los millor. Això no és un defecte de la maquinària, perquè les màquines sí que són capaces d’aprendre de l’experiència. És un defecte del que nosaltres els exigim que facin.

Solem pesar que en el segle XVIII, amb l’inici de la Revolució Industrial, la màquina va començar a amenaçar el treball manual artesà. Ho veiem com una amenaça física: les màquines industrials no es cansaven mai  i repetien una mateixa tasca hora rere hora sense queixar-se. Tanmateix, l’amenaça que planteja la màquina moderna per al desenvolupament i l’aprenentatge de les tècniques té un caire diferent.

Un exemple d’aquest mal ús de la maquinària el podem trobar en els programes de disseny assistit  per ordinador (CAD) que fan servir els enginyers per dissenyar objectes i els arquitectes per mostrar en pantalla imatges dels edificis projectats. (...)

L’arquitecte Renzo Piano explica així la seva manera de procedir: “Comences fent un esbós, després fas un croquis detallat, després fas una maqueta i després vas a la realitat (el lloc de l’obra) i tornes a dibuixar. Vas construint una mena de circularitat entre el dibuix i la construcció, i a l’inrevés”. Sobre la repetició i la pràctica, Piano observa: “Això és típic del plantejament del l’artesà. Penses i fas al mateix temps. Dibuixes i construeixes. Revises el dibuix. Fas i refàs i tornes a refer”. La  pervivència d’aquesta metamorfosi circular i absorbent perilla quan es fa servir el disseny assistit per ordinador. Un cop marcats els punts de la pantalla, és l’algoritme el que s’encarrega de fer el dibuix; el mal ús sorgeix quan aquest procés esdevé un sistema tancat, una combinació estàtica de mitjans i finalitats, en la qual ha desaparegut aquella “circularitat” de què parlava Piano. El físic Victor Weisskopf va dir un cop als estudiants del MIT que només feien experiments amb ordinador: “Quan em mostreu aquest resultat, sé que l’ordinador ha entès la resposta, però no sé si vosaltres heu entès la resposta”.

Si plantejo aquestes qüestions és perquè les possibilitats de l’artesania rauen pecisament en aquesta implicació corporal i visceral; la repetició comença a ser fructífera en aquest aspecte tàctil, en la consciència de la implicació corporal. L’actual mala utilització de les màquines ve d’haver-les separat de la nostra corporeïtat. Fem servir el disseny assistit per ordinador com un substitut dels ulls, més que com un ajut per dibuixar. Substituïm el cos per la màquina perquè aquesta assoleix els resultats de forma instantània.

No és casual que hàgim acabat fem servir la tecnologia d’aquesta manera. Tot ve d’una determinada manera d’entendre l’àmbit tecnològic pròpia del nou capitalisme, segons el qual l’important és tancar els processos, assolir ràpidament un resultat: és a dir, no es pretén desenvolupar l’habilitat tècnica, sinó obtenir un producte d’una forma immediata. Al llarg d’aquest procés, els treballadors que utilitzen aquesta tecnologia han anat implicant-se cada cop menys en la seva tasca i, permeteu-me que ho digui així, s’han anat tornant cada cop més estúpids. L’interès que m’anima a dir això és e caire positiu. El que vull és els qui em llegiu recupereu aquesta consciència de la corporeïtat, fins i tot en fer servir alta tecnologia. Penso que d’aquesta recuperació pot sorgir-ne una conclusió política: us adonareu que les maneres d’organitzar la feina que no us permeten repetir, madurar, créixer, construir, són injustes. I ho són perquè neguen la vostra qualitat d’artesans. (pàgs. 23-29)

Richard Sennet, L’artesà/The craftsman, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Conferència celebrada el 21 de desembre de 2009, Barna 2014