La Vida imita l'Art molt més que l'Art a la Vida (Oscar Wilde).

Oscar Wilde
10. Encara que això sembli una paradoxa (i les paradoxes són sempre perilloses), no és menys cert que la Vida imita l'Art molt més que l'Art imita la Vida.

Un gran artista inventa un tipus que la Vida intenta copiar i reproduir sota una forma popular, com un editor emprenedor.

Els grecs, amb el seu viu instint artístic, l'havien comprès; col·locaven en l'estada de l'esposa l'estàtua d'Hermes o la d'Apol·lo perquè els fills d'aquella fossin tan bells com les obres d'art que contemplava, feliç o afligida. Sabien que la Vida, gràcies a l'Art, adquireix no tan sols l'espiritualitat, fondària de pensament i de sentiment, la torbació o la pau de l'ànima, sinó que pot adaptar-se a les línies i als colors de l'Art i reproduir la majestat de Fidias el mateix que la gràcia de Praxíteles. D'aquí la seva aversió pel realisme .... Només l'Art produeix bellesa, i els veritables deixebles d'un gran artista no són els seus imitadors d'estudi, sinó els que van fent-se semblants a les seves obres, ja siguin aquestes plàstiques, com en temps dels grecs, o pictòriques, com en els nostres dies. En una paraula: la Vida és el millor i l'únic deixeble de l'Art.

Tot el que desitjo demostrar és aquest principi general: La Vida imita l'Art molt més que l'Art a la Vida. I estic segur que si reflexiona vostè sobre això, veurà que tinc raó. La Vida tendeix el mirall a l'Art i reprodueix algun tipus estrany imaginat pel pintor o l'escultor, o realitza amb fets el que ha estat somiat com a ficció. Científicament parlant, la base de la Vida (l'energia de la Vida com deia Aristòtil) és senzillament el desig de expressar-se. I l'Art ens ofereix sempre formes variades per arribar a aquesta expressió. La Vida s'apodera d'elles i les posa en pràctica, tot i que la fereixin. S'han suïcidat molts joves perquè Rolla i Werther es van suïcidar. I pensi vostè en el que hem per exemple a la imitació de Crist o a la de César mateix.


Oscar Wilde, La decadència de la mentida.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c...
Més informació

Determinisme biològic i diferència de gènere.

Imatge
Simone de Beauvoir Crecí en una familia que, como muchas en los años setenta, estaba bastante de acuerdo con la máxima que enunció elocuentemente Simone de Beauvoir en 1949: "No se nace mujer, se llega a serlo". Por lo tanto, mi madre se negó a comprar Barbies a sus hijas; mi hermana y yo tuvimos un montón de Legos y coches de juguete. La lucha contra los estereotipos de género empezaba en casa. Estaba convencida de que, una generación después, mi hija crecería en un mundo mucho más libre. Daba por hecho que el triunfo de la generación de mi madre había hecho posible que la feminidad se hubiera convertido en una elección en vez de en una trampa. Creía que las niñas serían libres de ser hadas o princesas, del mismo modo que las mujeres adultas podíamos elegir adoptar determinados símbolos de la feminidad que las feministas de los años sesenta habían considerado opresores, como los tacones o el maquillaje. Pero de pronto descubrí que, casi sin que me hubiera dado cuenta, ...
Més informació