Objecció de consciència i dissonància cognitiva

La pregunta que s´ha de formular és si el fet que els nens assisteixen a Educació per a la Ciutadania implica que els pares no puguin exercir el seu dret a transmetre les seves conviccions als seus fills. Ens hi trobem davant la importància de la dissonància cognitiva en la formació de l´esperit crític dels ciutadans, formació que passa per experiències més o menys traumàtiques com el contacte inevitable amb cosmovisions que ridiculitzen, qüestionen, neguen i/o refuten aquella que un ha heretat pel vincle familiar.

Una cosa és mantenir ben clara la línia entre allò polític i allò metafísic i una altra cosa és garantir que els futurs ciutadans coneixeran aquesta línia; i no només això, sinó que estaran en condicions de debatre democràticament sobre assumptes controvertits. Això és el que han d´aprendre; i per això no sembla desencaminat proposar, com a part del procés educatiu, la confrontació amb les teories que un no coneix i que difícilment coneixerà en el seu ambient social i familiar.

Naturalment, aquesta confrontació no pot efectuar-se a qualsevol edat. Correspon als pedagogs assenyalar el moment en què els nens puguin enfrontar-se de manera autònoma amb les dissonàncies cognitives, el moment en què puguin començar a veure les seves conviccions no com una cosa integral a la seva personalitat, sinó com una cosa que pot ser qüestionat si hi ha bones raons per fer-ho.

Daniel Gamper, Educación para la ciudadanía, Claves de razón práctica, nº 193, junio 2009