Racisme, diferència i individualitat

Ser únic no vol dir ser diferent. Ser únic és voler ser tractat igual que els altres, que volen ser reconeguts per la seva individualitat. Ser diferent, en canvi, és per tant allò que els individus no voldrien ser, perquè ser diferent significa ser tractat de forma especial, ocupar un altre lloc, separat de l´espai que sovint ocupen els individus, exclòs del que els que s´identifiquen com a únics gaudeixen. Ser diferent, a més, implica formar part d´un col•lectiu, on els que en formen part són indistingibles uns dels altres perquè formen part d´un tot indiferenciat.
Al diferent només se li permet traspassar les fronteres de la seva diferència quan destaca en alguna de les qualitats que els individus considerin dignes de ser admirades. L´excepcionalitat és per tant el salconduit que necessita el diferent per ser acollit en el si del país de la individualitat. Aleshores sí, és reconegut com un ser únic.
El racisme neix i es perpetua en les relacions especials que mantenen els únics i els diferents. La qüestió és que ningú vol ser tractat com a diferent. Els grups a si mateixos tampoc acostumen a autoaplicar-se el qualificatiu de diferents. Són un tot únic, amb membres discernibles. Són els altres, els que no són iguals a ells, els que són diferents, els que formen part de grups homogenis, uniformes i alhora diferents.