Els interessos reals dels catalans.
Estic d´acord amb el Josep-Maria Terricabras quan afirma en el seu article publicat al Periódico de Catalunya (Els símbols i el que interessa, 16/09/2009) que el problema de la dignitat, de la llibertat i de la independència no són qüestions allunyades dels interessos de la “gent, diguem-ne vulgar” i pretendre que aquestes qüestions siguin exclusives dels experts, com pretenen alguns polítics, és considerar el poble com un ramat de bens necessitats d´algú que el guiï i orienti quan està obligat a enfrontar-se a qüestions més complicades.
Crec que la gent propera, per l´experiència diària, actua per defensar aquests conceptes en la major part de la seva existència , tot i que no necessàriament, i en això discrepo amb el Josep-Maria Terricabras, els relaciona o vincula amb els ideals sobiranistes. Quan en aquests moments de crisi econòmica molta “gent, diguem-ne vulgar” pretén arribar a final de mes, i aquesta sembla que és la seva prioritat fonamental, actua per defensar la seva dignitat, la seva llibertat i la seva independència i posa en marxa tota la seva intel•ligència per aconseguir-ho, tot i que aquestes aspiracions siguin, en opinió dels comunitaristes, poc ambicioses, massa lligades a les seves vicissituds personals, mancades (mutilades) de perspectives col•lectives o nacionals que, com no, són les autèntiques aspiracions de tot ésser humà com cal.
Pensar que el que de veritat interessa a la majoria de la ciutadania catalana és el que interessa als defensors del sobiranisme és arriscat i, com el mateix Terricabras diu, té el perill d´ensopegar amb la tossuda realitat. Estic convençut que el que la gent majoritàriament va decidir en el referèndum d´Arenys de Munt fou el que la gent en aquell moment i en aquelles circumstàncies va voler decidir, però d´un cas reeixit em sembla agosarat extreure conclusions que afectin al conjunt de Catalunya. Alguns han afirmat que el que va succeir el dia 13 de setembre va ser una expressió d´autèntica democràcia (Miquel Calzada dixit), com si la resta de consultes democràtiques anteriors que s´han realitzat al nostre país hagin estat un frau, similars a les que s´han fet a l´Iran o les més properes d´Afganistan. En aquestes consultes les opcions explícitament independentistes sempre han estat minoritàries i la seva representació aconseguida ha oscil•lat depenent de com l´electorat català hagi reaccionat a la violència retòrica en què s´ha expressat el nacionalisme espanyol. Fins ara aquesta ha estat la realitat nacional.
La fidelitat a la realitat, que és el que aparentment demana Terricabras, per a mi sempre ha estat una exigència de prudència epistemològica i ètica, però en aquest cas crec que l´emoció li cega i és incapaç de respectar el principi que ell mateix proposa: veu la realitat tal com la desitjaria que fos més que com realment és. En un article de Daniel Innerarity, Ideas para la izquierda, El País, 28/06/2009, parlava que l´esquerra en la mesura que esperava molt de la política, potser massa, tenia un potencial gran per a la decepció. En aquest sentit, sent caut, crec que l´esquerra i el sobiranisme independentista com a mínim coincideixen en un mateix vici: la melangia, el desencant.
Crec que la gent propera, per l´experiència diària, actua per defensar aquests conceptes en la major part de la seva existència , tot i que no necessàriament, i en això discrepo amb el Josep-Maria Terricabras, els relaciona o vincula amb els ideals sobiranistes. Quan en aquests moments de crisi econòmica molta “gent, diguem-ne vulgar” pretén arribar a final de mes, i aquesta sembla que és la seva prioritat fonamental, actua per defensar la seva dignitat, la seva llibertat i la seva independència i posa en marxa tota la seva intel•ligència per aconseguir-ho, tot i que aquestes aspiracions siguin, en opinió dels comunitaristes, poc ambicioses, massa lligades a les seves vicissituds personals, mancades (mutilades) de perspectives col•lectives o nacionals que, com no, són les autèntiques aspiracions de tot ésser humà com cal.
Pensar que el que de veritat interessa a la majoria de la ciutadania catalana és el que interessa als defensors del sobiranisme és arriscat i, com el mateix Terricabras diu, té el perill d´ensopegar amb la tossuda realitat. Estic convençut que el que la gent majoritàriament va decidir en el referèndum d´Arenys de Munt fou el que la gent en aquell moment i en aquelles circumstàncies va voler decidir, però d´un cas reeixit em sembla agosarat extreure conclusions que afectin al conjunt de Catalunya. Alguns han afirmat que el que va succeir el dia 13 de setembre va ser una expressió d´autèntica democràcia (Miquel Calzada dixit), com si la resta de consultes democràtiques anteriors que s´han realitzat al nostre país hagin estat un frau, similars a les que s´han fet a l´Iran o les més properes d´Afganistan. En aquestes consultes les opcions explícitament independentistes sempre han estat minoritàries i la seva representació aconseguida ha oscil•lat depenent de com l´electorat català hagi reaccionat a la violència retòrica en què s´ha expressat el nacionalisme espanyol. Fins ara aquesta ha estat la realitat nacional.
La fidelitat a la realitat, que és el que aparentment demana Terricabras, per a mi sempre ha estat una exigència de prudència epistemològica i ètica, però en aquest cas crec que l´emoció li cega i és incapaç de respectar el principi que ell mateix proposa: veu la realitat tal com la desitjaria que fos més que com realment és. En un article de Daniel Innerarity, Ideas para la izquierda, El País, 28/06/2009, parlava que l´esquerra en la mesura que esperava molt de la política, potser massa, tenia un potencial gran per a la decepció. En aquest sentit, sent caut, crec que l´esquerra i el sobiranisme independentista com a mínim coincideixen en un mateix vici: la melangia, el desencant.
Comentaris