Sobre la bona vida i la bona mort.

El dolor és un crit d´alerta de què les coses no van bé; una forma natural que disposem per adonar-nos que no podem fer tot el que ens vingui en gana amb el nostre cos o que una malaltia de sobte se´ns ha colat sense permís per la porta de darrera . Amb el dolor som conscients que no tot és permès, que la salut és un regal molt fràgil que hem de protegir i cuidar. A través del dolor descobrim que la llibertat humana és limitada i que el somni d´assolir l´omnipotència dels déus té un preu molt car. El dolor és la veu d´alarma amb la que la naturalesa ens ha proveït per administrar sàviament la nostra vida.
Però, què passa quan el dolor deixa de ser una visita inoportuna que rebem de tant en tant, que ens ajuda a corregir el rumb de la nostra vida, per esdevenir aquell conegut “jeta” que s´instal•la en la nostra casa sense permís, que s´apodera de mica en mica de la nostra existència sencera i que a més no hi ha manera de treure-se´l de sobre? Què succeeix quan l´activitat humana queda reduïda a la d´un vegetal per culpa del seu afany constrenyedor insaciable? I, per últim, què hem de fer quan sabem que no hi ha esperances perquè la seva pressió afluixi i que l´hem d´arrossegar resignadament tot el que ens queda de vida? Si encara es pot fer servir el concepte vida per significar aquesta mena d´existència tan precària. Sembla que només pot haver una única sortida.
Ser partidari de l´eutanàsia significa estimar la vida, però no qualsevol vida. Perquè no tota vida és bona; aquella que no paga la pena viure és aquella que et treu tots els motius per continuar-la, conservar-la i millorar-la, com podria ser el cas d´una vida acompanyada d´una malaltia terminal molt dolorosa. A la bona vida només li pot correspondre un tipus de mort, la bona mort (bona = eu) (mort = thanasia) .

(A la memòria del meu sogre Jaume)