honradesa intel.lectual

1.Equival a la pregunta socràtica per allò bo, la pregunta bàsica de la filosofia. 2. És en primer lloc una actitud. 3. En un sentit formal sembla consistir en una determinada actitud en relació amb les pròpies opinions, sigui quin sigui el seu contingut. 4. És la virtut que consisteix en què es garanteixi que aquell que la té està en condicions de dirigir-se cap a una meta positiva i contrarestar els propis motius que la perjudiquen. Cal un ego fort davant de les motivacions contrarestadores d´allò bo. 5. No parlem d´honestedat intel.lectual com d´una virtut específica de l´ampliació del saber, sinó que es refereix a una disposició en relació amb les opinions que es tenen. No consisteix en la disposició a preguntar per la veritat sinó en la disposició a estar obert a la possibilitat de la no veritat de la pròpia opinió. 6. És una actitud d´apertura per a les raons que parlen en contra de la pròpia opinió, del que segueix és que si es valora de manera general que el que hom diu estigui fonamentat, també serà valorat de manera general que hom estigui disposat a posar en qüestió les seves opinions. És una disposició per a una dinàmica: com hom reacciona davant de la consciència de l´eventual inexistència de la precisió. 7. Cedir a la màxima de l´honestedat intel.lectual significa confiar en la dinàmica d´aclarir i fonamentar. 8. Voler evitar la possibilitat de la il.lusió.
Ernst Tugendhat, Retractaciones sobre honestidad intelectual. Antropología en vez de metafísica, Gedisa, Barna 2008

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació