LLibres i ordinadors
Avui comença el col·legi i el gran tema de conversa de mares i pares no serà cap referèndum, sinó això dels ordinadors que es repartiran, gratis per a tots menys per als catalans, que a l’hora de pagar som els autèntics campions, tant si són autopistes, drets de successions o multes per passar-se de 80 km/h.
Això dels ordinadors per a cada alumne és una iniciativa curiosa, però difícilment criticable. Al cap i a la fi, ¿què haurien dit els nostres pares si ens expliquessin que l’escola pública proporcionava als alumnes llapis, goma d’esborrar i quaderns per als seus deures escolars? L’ordinador és una eina útil que impregnarà la vida quotidiana dels alumnes d’avui quan siguin grans. Però que no s’oblidi que un ordinador només és una màquina. L’anomenada societat de la informació es té en tan alta estima que considera que només cal una relació tàctil amb l’ordinador perquè tota la història i la ciència de la humanitat es filtrin per osmosi en el nostre organisme. És fàcil veure els nens arribant a casa i, davant d’un problema escolar, dir sense cap tipus de mania: «Vaig a buscar informació». Qui subscriu això i els col·legues de la premsa ens hem passat anys buscant informació per explicar-la als ciutadans i encara dubtem sobre la veracitat de les coses que escrivim. Una cosa és la informació i una altra de molt diferent és el coneixement, aquesta estranya virtut que prové d’aprendre dels nostres propis errors i de contrastar els errors dels altres. L’ordinador és una màquina que ens obeeix, però no és un tòtem de la saviesa. Benvingut sigui l’ordinador a les aules. Però no és una iniciativa neutra.
I és que en tot aquest embolic, una vegada més, s’ha donat una versió excloent. La mateixa que es produeix amb tanta gent que fa servir el correu electrònic, però que nega a l’interlocutor la possibilitat que la resposta sigui per via telefònica, un invent en plena vigència.
L’arribada de l’ordinador a l’escola s’ofereix com un progrés –i sens dubte que ho és–, però no ha de ser un progrés a costa d’un altre invent sobre el qual s’ha fonamentat el saber de la Humanitat, que no és un altre que el llibre de text o simplement el llibre. Diguin el que diguin els paladins d’aquesta iniciativa, el missatge que hi ha implícit en el repartiment d’ordinadors és el d’una eficàcia més gran respecte del llibre. I això té alguns danys col·laterals. En primer lloc, força l’abandonament de la reflexió i de la imaginació per exalçar la cultura visual. En segon lloc, tenint en compte l’anomenada «bretxa tecnològica» que els mateixos bibliocides admeten entre els pares menys hàbils i els seus fills molt més capacitats en els secrets de la informàtica, desapareixerà la tènue complicitat que encara avui existia en la formació intrafamiliar. La desaparició del llibre escolar implica la desaparició del llibre com a companyia i de l’hàbit de la lectura ambulant.
Amb l’apoteosi oficial de l’ordinador escolar –una eina de clara obsolescència planificada que exigirà una nova inversió en molt pocs anys– s’exigirà també als mestres una preparació suplementària que sempre anirà molt més enrere que el més maldestre dels seus joves alumnes. Ningú va aconsellar mai als pares que havien d’ensenyar als fills a anar en bicicleta. I, no obstant, així ho estant fent generació rere generació.
Però l’ordinador escolar a costa del descrèdit del llibre imprès deixa els alumnes amb una eina d’informació que, passats els primers dies, es convertirà en una nova joguina.
Joan Barril, Una escola sense llibres, El Periódico de Catalunya, 14/09/2009
Això dels ordinadors per a cada alumne és una iniciativa curiosa, però difícilment criticable. Al cap i a la fi, ¿què haurien dit els nostres pares si ens expliquessin que l’escola pública proporcionava als alumnes llapis, goma d’esborrar i quaderns per als seus deures escolars? L’ordinador és una eina útil que impregnarà la vida quotidiana dels alumnes d’avui quan siguin grans. Però que no s’oblidi que un ordinador només és una màquina. L’anomenada societat de la informació es té en tan alta estima que considera que només cal una relació tàctil amb l’ordinador perquè tota la història i la ciència de la humanitat es filtrin per osmosi en el nostre organisme. És fàcil veure els nens arribant a casa i, davant d’un problema escolar, dir sense cap tipus de mania: «Vaig a buscar informació». Qui subscriu això i els col·legues de la premsa ens hem passat anys buscant informació per explicar-la als ciutadans i encara dubtem sobre la veracitat de les coses que escrivim. Una cosa és la informació i una altra de molt diferent és el coneixement, aquesta estranya virtut que prové d’aprendre dels nostres propis errors i de contrastar els errors dels altres. L’ordinador és una màquina que ens obeeix, però no és un tòtem de la saviesa. Benvingut sigui l’ordinador a les aules. Però no és una iniciativa neutra.
I és que en tot aquest embolic, una vegada més, s’ha donat una versió excloent. La mateixa que es produeix amb tanta gent que fa servir el correu electrònic, però que nega a l’interlocutor la possibilitat que la resposta sigui per via telefònica, un invent en plena vigència.
L’arribada de l’ordinador a l’escola s’ofereix com un progrés –i sens dubte que ho és–, però no ha de ser un progrés a costa d’un altre invent sobre el qual s’ha fonamentat el saber de la Humanitat, que no és un altre que el llibre de text o simplement el llibre. Diguin el que diguin els paladins d’aquesta iniciativa, el missatge que hi ha implícit en el repartiment d’ordinadors és el d’una eficàcia més gran respecte del llibre. I això té alguns danys col·laterals. En primer lloc, força l’abandonament de la reflexió i de la imaginació per exalçar la cultura visual. En segon lloc, tenint en compte l’anomenada «bretxa tecnològica» que els mateixos bibliocides admeten entre els pares menys hàbils i els seus fills molt més capacitats en els secrets de la informàtica, desapareixerà la tènue complicitat que encara avui existia en la formació intrafamiliar. La desaparició del llibre escolar implica la desaparició del llibre com a companyia i de l’hàbit de la lectura ambulant.
Amb l’apoteosi oficial de l’ordinador escolar –una eina de clara obsolescència planificada que exigirà una nova inversió en molt pocs anys– s’exigirà també als mestres una preparació suplementària que sempre anirà molt més enrere que el més maldestre dels seus joves alumnes. Ningú va aconsellar mai als pares que havien d’ensenyar als fills a anar en bicicleta. I, no obstant, així ho estant fent generació rere generació.
Però l’ordinador escolar a costa del descrèdit del llibre imprès deixa els alumnes amb una eina d’informació que, passats els primers dies, es convertirà en una nova joguina.
Joan Barril, Una escola sense llibres, El Periódico de Catalunya, 14/09/2009
Comentaris