Comunitat i individu

Pròpiament parlant sense comunitat no hi ha individus. I això no vol dir de cap manera que tota comunitat doni pas a individus (l´exemple de les comunitats sectàries és prou eloqüent), però sí que vol dir que la comunitat és la que acaba fent possible o impossible l´existència d´individus, ja que en ella es creen les condicions necessàries perquè els individus siguin les persones que són o que volen ser.

La comunitat, doncs, és el marc de referència de cadascú. I, en el nostre cas, ho són comunitats d´estil democràtic. Això, és clar, comporta una ètica de complicitat, de conciutadania, perquè si la vida de l´individu es conforma en una comunitat, la responsabilitat de l´individu no pot ser tampoc un afer estrictament privat. Malauradament es confon massa sovint allò que és personal amb allò que és privat. Evidentment, l´ètica ha de ser sempre personal, però no pot ser, en cap cas, privada perquè, si ho fos, només seria comprensible per a l´individu que la defensés.

Per això no n´hi ha prou de ser ciutadà-client. El primer pas moral que s´ha de fer és el d´optar a favor d´una comunitat democràtica. I el segon pas és el que ens obliga a participar en la vida democràtica de les nostres comunitats. Una manera ben concreta de fer-ho és associant-se amb altres que -a l´interior de la mateixa comunitat o a l´interior de comunitats semblants- han fet una opció democràtica semblant.

Josep-Maria Terricabras, Un llibre i un país, El Temps, 20-26 Juny 2000