L'objectivitat del judici estètic, segons Markus Gabriel

Chica que lee una carta junta a una ventana abierta

Markus Gabriel afirma en Por que el mundo no existe que la distinció utilitzada des de l’Antiguitat entre realitat-ficció és la raó de la consideració de l’art com una activitat preocupada per crear aparences boniques, realitats possibles i imaginades; en resum, de realitats insuficients, incompletes i allunyades de la realitat autèntica. Tanmateix, la distinció entre sentit i referència realitzada per Frege permet afirmar que determinats noms propis, com “Odisseu” o “Gustav von Aschenbach” que apareixen en obres literàries de ficció,, un mite i una novel·la, tot i que no es remeten a cap objecte real tenen sentit, és a dir, se’ls pot entendre. (pàgines 182-183) D’altra banda, els llocs on transcorren les accions d’aquests personatges, Troia i Venècia, són reconeguts per molta gent perquè se’ls pot situar geogràficament, és a dir, designen llocs reals. Tenen, per tant, sentit i alhora referència. Com diu Gabriel, “resulta completament erroni entendre l’art en general com una duplicació que imita el món dels fenòmens o com una ficció oposada a la realitat”. (pàgina 183). Però no només en la literatura, també en les arts escèniques i sobretot en el cine actual s’esborren les fronteres entre realitat i ficció: “ens traslladen a situacions inquietants on no estem segurs de quines són les regles que regeixen en el món narrat, en quin camp de sentit ens trobem”. (pàgina 184) Aquesta situació d’ambivalència es trasllada en les relacions humanes on cau també la distinció clàssica entre realitat i ficció. Segons aquest pensador, “sense imaginació no hi hauria per a nosaltres cap objecte, cap realitat” i una mica més endavant, citant a un filòsof nord-americà, Stanley Cavell afirma que és “mitjançant la fantasia com s’estableix la nostra convicció del valor de la realitat, renunciar a les nostres fantasies equivaldria a renunciar al nostre contacte amb el món” (pàgina 184)

A primera vista, ens diu Markus Gabriel, es pot pensar que l’art és tan ambigu que és difícil discutir sobre ell. La valoració de l’obra d’art, per tant, depèn de la impressió que provoca en nosaltres. Si és així, no hi ha interpretacions objectives vàlides. Les valoracions estètiques són valoracions subjectives. (pàgina 188)

Tanmateix, segons Gabriel, que hi hagi diverses interpretacions d’una obra d’art no significa que no siguin objectives. Aquestes diverses interpretacions són els seus diferents sentits. Cadascuna il·lumina l’obra des d’un focus de llum situats en llocs diferents. Les diverses interpretacions són formes d’aparèixer diferents. (pàgina 188)

Frege havia distingit entre “significat” i sentit. “Significat” és l’objecte al que es refereix l’expressió. "Sentit", en canvi, és allò que ens permet l’accés a un objecte que pertany a un determinat àmbit objectual. (pàgines 186-187) Tots els objectes ens apareixen de certa manera, això vol dir que estan il·luminats de diferent manera. Pertanyen, per tant, a diferents camps de sentit.

Gabriel compara dos àmbits objectuals. El primer és l’entorn familiar. En ell “ens orientem per rituals i rutines diàries. Els objectes corrents no ens sorprenen, sinó que es deixen processar sense dificultat”. El segon àmbit és el viatge. El viatge “ens introdueix en un entorn desconegut. En aquest nou entorn tot ens sembla estrany, és com si res tingués sentit. L’àmbit objectual de l’art, afirma Gabriel, s’assembla més al del viatge. Aquí els objectes, diu Gabriel, “ens sorprenen perquè apareixen amb una il·luminació inesperada. L’art ens sorprèn perquè els objectes són il·luminats des de perspectives no usuals”. (pàgina 189)

Per al nou realisme, la teoria filosòfica que defensa Gabriel, “els pensaments sobre els fets tenen el mateix dret d’existència que els fets sobre els que pensem”. (pàgina 14)

Gabriel ens convida a entendre la seva proposta a partir de l’exemple del Vesubi.

Del Vesubi podem tenim la descripció que ens fa un geòleg

El Vesubi que podem contemplar des de Sorrento

El Vesubi que podem contemplar des de Nàpols

Un mateix pot tenir una imatge diferent del Vesubi quan intenta pujar al seu cim.

Quina d’aquestes perspectives és la correcta? Per a un perspectivisme objectiu podria només ser una (la del geòleg, mentre les altres són només aparences de la realitat). Per a un perspectivisme subjectiu cap (totes quatres són aparences que amaguen la impossibilitat de captar la totalitat del món). Tant un com l’altre comparteixen la idea d’un món, entès com la totalitat de tot el que existeix. (pàgina 202) El veritable perspectivisme que és el que Gabriel defensa considera que les quatre perspectives són iguals de reals, cap d’ella és més real que les altres. Allò real no és un món del qual depenen la totalitat de la realitat, s’ha d’entendre com un calidoscopi en el que conviuen un nombre indeterminat de perspectives, algunes relacionades i altres no amb les altres,  i on cap d’elles està per sobre ni a sota de les altres, és una concepció igualitària, democràtica de la realitat. (pàgina 200)

Gabriel utilitza un quadre de Johanes Vermeer, Chica que lee una carta junta a una ventana abierta, per explicar-nos visualment la teoria que ell defensa. El que veiem en aquest quadre són diferents marcs que serien com les diferents perspectives de les que hem parlat abans: la finestra oberta, la porta de la finestra formada alhora per petits rectangles, el marc de la pintura, a més de la carta que llegeix la jove que també és un marc. (pàgina 200)

Segons Gabriel, “el descobriment de la diversitat de perspectives és un descobriment del Barroc i és fonamental per a la filosofia de Leibniz”. Aquest filòsof del segle XVII en la seva Monadologia afirma que existeixen una infinitat de punts de vista, que alhora mantenen entre ells una sincronia perfecta. (pàgines 200-201) “S’ha de tenir en compte que la perspectiva visual és una estructura objectiva, on s’apliquen unes lleis matemàtiques que formen part important de la pintura del Renaixement i que després conduiran al Barroc a un pluralisme radical i al descobriment de mètodes matemàtics que inclouen l’infinit matemàtic. A l’època barroca el món és infinit, obre un ventall d’infinits marcs.” Això, segons Gabriel, és el que fa visible la pintura de Vermeer. (pàgina 201). Gabriel conclou que “no només hi ha infinites coses, sinó també un nombre infinit de punts de vista (camps de sentit) sobre infinites coses” . (pàgina 202)

Manuel Villar Pujol