Opinions a favor i en contra del wokisme.





La censura ha existit sempre, ja sigui exercida per l’Estat, per l’Església o per les acadèmies. El que és nou és que hi ha hagut una multiplicació de la crítica que ve des de baix: milions de persones avui poden expressar la seva opinió sobre qualsevol fenomen artístic, social o polític gràcies a un instrument nou: la xarxa. Jo ho interpreto com una “emancipació de les audiències” o una multiplicació dels punts de vista crítics.

I, sí, hi ha una cultura de la cancel·lació, però també en sentit invers: persones que ocupen espais d’opinió de prestigi —una tribuna d’un diari o una tertúlia televisiva— fan servir el terme per desarticular-ne els efectes. Es mostren com a víctimes perquè es veuen sotmeses a una valoració pública sobre la seva obra o els seus discursos. Els qui tenien el monopoli de l’opinió avui són qüestionats per gent individual o per minories, més o menys organitzades.

Per mitigar aquestes crítiques que venen de baix, han convertit la cultura de la cancel·lació en una cortina de fum ideològica. Gairebé mai veuràs les persones que se’n queixen referir-se a la privació del dret a riure’s de l’autoritat, a la llei mordassa o a les injúries a la Corona.

Cal separar l’autor de l’obra? Si Shakespeare hagués estat un caníbal, tant se me’n donaria, perquè els textos ja són meus, són molt importants per a mi. Però si un autor contemporani em cau malament, no el llegiré. 

Gonzalo Torné, autor de l’assaig La cancelación y sus enemigos (Anagrama)


Veig amb certa perplexitat una necessitat de coartar la llibertat d’expressió de l’altre. La condició de víctima ha adquirit una categoria fins ara impensable; el món s’està poblant de “pobres ofesos”. Impera el que es diu la raó victimològica: si no et presentes com una víctima, sembla que no tens dignitat.

Hi ha coses que no són admissibles? A mi, per exemple, m’empipen els negacionistes de l’Holocaust, però em sembla que els hem de respondre amb arguments, no tapant-los la boca. Tot i que em sembli terrible el que diuen, crec que cal discutir i replicar. A més, quan una societat es blinda per no sentir opinions discordants, s’impedeix a si mateixa enfortir els seus arguments.

Em sembla gravíssim que, a les universitats, s’estiguin posant traves a la llibertat d’expressió. Les idees més contràries, insisteixo, cal discutir-les. Però, de vegades ens passa que, davant de l’evident barbaritat del que diuen alguns, no ens trobem en condicions d’argumentar. És a dir: no estem en situació de defensar el que sembla evident. Per tant, si el wokisme [que significa estar alerta o vigilant] ens serveix per proporcionar arguments que referendin les nostres evidències, allò en què creiem, benvingut sigui.

Però, per a mi, la qüestió més important no és el wokisme, sinó el fet que tots tinguem interioritzada una censura, és a dir, uns límits sobre el que es pot dir. Aquesta interiorització del límit és el problema. La cultura de la cancel·lació ens provoca una autocensura.

Gregorio Luri, escriptor, filòsof i mestre

No crec que cancel·lar sigui una moda, ni tampoc que sigui més d’esquerres, sinó que ara som més conscients que hi ha coses que fan mal. Per això, davant la pregunta de si cal una cancel·lació davant de certes idees, comportaments o opinions, responc que sí.

A mi no em val l’argument que “l’artista s’ha de deslligar de la seva obra”, sobretot en comportaments que siguin racistes, homòfobs i masclistes. Una altra cosa seria l’humor, però, quan parlem de grans obres i grans artistes, sí que s’han de poder revisar. Cada persona pot tenir les idees que vulgui, però, en el moment en què s’expressen i el seu autor passa a ser un personatge públic, un referent, s’han de poder cancel·lar, si cal.

Un comportament erroni ha de tenir conseqüències. No pots entrar en una oficina i dir “estàs grassa, em caus fatal, bollera fastigosa” i seguir fent la teva feina, sense esperar conseqüències. Si ho traslladem al món artístic, és el mateix. No pots ser acusat d’abusador o assetjador, com Plácido Domingo, i que la gent vagi al teu espectacle i es posi dempeus a aplaudir-te. Perquè darrere d’aquest triomf hi ha algú que se sent víctima d’assetjament o abús. Un altre exemple clar per a mi és el de Woody Allen: hi ha moltes versions, però, des del meu punt de vista, el que va fer va ser un abús de poder amb una persona amb qui es portava 36 anys de diferència.

Donar-los premis i deixar-los actuar suposa blanquejar les seves conductes. Mentre que, si els cancel·lem, si creem una opinió sobre el que aquesta persona ha fet, estem dient que els actes tenen conseqüències i que no es pot dir i fer allò que es vulgui pel fet de ser un artista. Per tant, sí a la cancel·lació.

Marta Pontnou, assessora d’imatge, escriptora i articulista

Els fets que són inadmissibles, com els delictes d’odi o el racisme, ja estan penalitzats a la legislació. Del que es tractaria és de tenir un debat d’idees, però l’esquerra postmoderna ho impedeix. I això que la dreta també cancel·la. En part perquè els ho hem posat en safata: si tu cremes llibres de la feminista Amelia Valcárcel, com està passant, per què no hauria de prohibir Ron DeSantis els llibres LGTBI? Existeix el discurs de la superioritat moral de l’esquerra, però és un absurd: no hi ha superioritat moral de ningú.

La cancel·lació no es pot regular. Es poden reglamentar els delictes, però, si pretens fer-ho amb la cancel·lació, estàs regulant la llibertat d’expressió.

I no, no tot el debat de la cancel·lació es focalitza en la transsexualitat. Hi ha bastants més temes. El de la víctima, per exemple, que és molt potent. Com has de dir alguna cosa dolenta d’una víctima? Aquesta estratègia l’ha seguit estupendament la dreta, quan, per exemple, a Isabel Díaz Ayuso se la va qüestionar per afavorir el seu germà, es va fer la víctima (“Es fiquen amb una dona…”) i el tema es va oblidar. Ella és un exemple d’algú amb poder que va fer servir la victimització per defensar-se. Donald Trump també ho fa i, en part per això, no se’l pot fer fora de Twitter.

El que sí que s’ha de fer és educar perquè se sàpiga que és un mentider, que fa barbaritats, però cancel·lar-lo… no funciona. El que funciona és l’educació.

Carmen Domingo, filòloga i assagista, autora de Cancelado. El nuevo Macartismo

El que és positiu de la recent cultura de la cancel·lació és que cali a la societat la idea que no hi ha cap motiu per haver de suportar determinats abusos, i denunciar-los si es produeixen. Però una societat democràtica i madura hauria de tenir els mecanismes per identificar els comportaments inadmissibles, i les víctimes els haurien de poder denunciar. Convertir les denúncies en un assenyalament públic i portar a la cancel·lació de determinades persones no em sembla el comportament més democràtic.

Tot i que responia més aviat a interessos comercials, va cridar l’atenció el cas de l’escriptor Roald Dahl i la pretensió de reescriure alguns dels seus llibres per eliminar determinades expressions. Aquests tipus d’actuacions infantilitzen el lector, en assumir que no és capaç de llegir amb esperit crític. El mal, el dolor, la injustícia o la discriminació són fonamentals en l’experiència humana. Eliminar-los de la representació que fem de la realitat no farà que en desapareguin. Jutjar comportaments del passat a partir de valors del present és simplista, a més de naïf. Abans de llançar cap pedra caldria reflexionar sobre com ens jutjaran a nosaltres les generacions futures. Això no vol dir que no puguem interpretar el passat. La qüestió no hauria de ser si cancel·lem, per exemple, Picasso. La qüestió és com expliquem la seva figura i entendre també que l’existència humana és complexa i que un pot ser un geni i, alhora, un miserable.

Luis Solano, editor, fundador de Libros del Asteroide

Estic completament en contra de la cultura de la cancel·lació. Jo mateixa he estat víctima d’un grup d’alumnes que deien —sense saber de què parlaria— que el que jo plantejava a classe no es podia discutir. I davant la meva resposta: “Per què no hem de poder discutir conceptes que encara no estan assentats, com la doctrina queer sobre la identitat de gènere?”, em va cancel·lar la universitat mateixa. No només de la classe, sinó del màster que vaig fundar. La qüestió de la cancel·lació és preocupant, sobretot a la universitat, perquè aquest ha estat tradicionalment l’espai per debatre les idees. Ara hi ha alumnes per a qui la mera discussió de les seves idees es considera “un atac”. També s’esgrimeix l’argument que qualsevol cosa que incomodi els estudiants pot provocar que la classe no sigui un “espai segur” i, per tant, no es pot ni tan sols abordar. Això significa, absolutament, la mort del pensament crític.

Un altre dels arguments del corrent woke, que ens diu que cal estar alerta davant d’aquelles postures que puguin ofendre alguns col·lectius, és que s’actua en defensa de les minories. Tot i això, el que veig és que algunes minories estan imposant el seu pensament.

Es pot regular la cancel·lació? Jo diria que l’únic límit a la llibertat de càtedra són aquelles qüestions científiques i històricament irrefutables. Com ara que la terra és rodona o que sis milions de jueus van ser exterminats. També és molt diferent que es cancel·li algú pel que pensa que pel que ha fet. En els casos d’assetjament o abús sexual que va esperonar el moviment #MeToo, estaríem parlant de delictes, i això és diferent. No és cancel·lar per gust: és fer justícia respecte a persones que han tingut molt de poder.

Juana Gallego, periodista, escriptora i professora titular de la UAB

La primera vegada que vaig sentir el terme cultura de la cancel·lació vaig pensar: “De què parlen?”. Vaig entendre que era el mateix de sempre, que quan algú fa o diu alguna cosa que no està bé, hi ha gent que proposa un boicot. S’han fet boicots a marques, a persones, a països! I ningú no parlava de cancel·lar. Així que crec que la cultura de la cancel·lació no existeix. Hi ha el dret legítim a la crítica i al qüestionament (una altra cosa seria l’assetjament) dins de l’absoluta llibertat d’expressió. N’hi ha que l’exerceixen des d’una posició de poder i d’altres, des de la base, mitjançant campanyes a Twitter. Per a mi, aquest és un mètode perquè les minories es facin sentir.

Com es pot parlar d’una cultura de la cancel·lació quan hi ha hagut casos d’homes, blancs, amb comportaments delictius, sobretot envers les dones, i no els ha passat res? Woody Allen continua fent pel·lícules. Plácido Domingo, cantant. A parer meu, si parlem de delictes, que un senyor no torni a treballar, encara que el seu art sigui meravellós, em sembla perfecte.

Pel que fa als llibres infantils i el que és políticament correcte, no em sembla gens bé reescriure Roald Dahl o que una escola retiri tots els contes tradicionals de la seva biblioteca. Si això es generalitzés, no es podria llegir res! No hem d’infantilitzar els nens, se’ls han de donar arguments perquè entenguin el context. Ja hi haurà llibres nous; les persones que escrivim ara tenim la responsabilitat d’adoptar aquesta nova sensibilitat.

Anna Manso, escriptora i articulista

Vaig coordinar una investigació que es va publicar el 2022 amb el títol La coeducación secuestrada (Octaedro), que era una crítica a la penetració de les idees transgènere en l’educació. La seva presentació va ser boicotejada repetides vegades per amenaces de transactivistes. Tampoc no vam poder presentar a Barcelona un altre llibre, Nadie nace en un cuerpo equivocado, de José Errasti i Marino Pérez; la llibreria va haver de tancar i els Mossos ens van escortar. La universitat és plena de pintades on em diuen trànsfoba i hi ha hagut grups d’estudiants que intenten que el meu llibre es retiri de la biblioteca i que a les professores titllades de trànsfobes se’ns impedeixi fer classe.

Hem patit un historial de pressions insuportable, i què és el que fa més mal? El silenci absolut dels mitjans de comunicació. Hi ha una línia hegemònica de pensament únic i això és una situació del tot antidemocràtica.

Jo he publicat un llibre, un informe. Si no agrada, ningú no està obligat a comprar-lo. Es pot escriure un article crític, però no deixar parlar i, fins i tot, agredir? Cancel·lar és el primer que fan els feixistes: decidir qui pot parlar i qui no. I expressar lliurement les opinions és el primer principi democràtic. Recordem Voltaire: “Discrepo rotundament del que opines, però donaria la meva vida perquè poguessis expressar-ho”. Ho va dir al segle xviii i som al xxi. Les minories no necessiten comportar-se de manera antidemocràtica per fer-se valer, hi ha prou mecanismes perquè puguin reivindicar i denunciar.

Silvia Carrasco, professora titular d’Antropologia a la Universitat Autònoma de Barcelona

La de la cancel·lació és una actitud que es va repetint al llarg de la història. Això d’esborrar el que no agrada o no convé ha passat sempre. Els grups de poder —o que aspiren al poder— solen procedir a cancel·lar allò que no els interessa perquè no es tingui en compte. Ha passat tant en les insurreccions reaccionàries com en les progressistes. No hi ha cap ideologia de l’espectre polític de la qual es pugui dir que cancel·la més que una altra: totes cancel·len!

Si es diuen coses que es consideren inadmissibles, òbviament, no cal exaltar-les, però tampoc ignorar-les: precisament perquè les coses que són inadmissibles s’han de recordar, no ignorar. Tant en el que és admissible com en el que és inadmissible, sempre cal un debat: el coneixement i el reconeixement del que va passar. Si no ho fem i ho ignorem, anem en contra del coneixement i de la cultura, que —no ho oblidem— ve de cultiu, de cultivar-se.

Al meu entendre la cancel·lació implica, primer, una actitud sectària: “Això no m’interessa, no m’agrada, va contra mi… Fora!”. Segon, una inseguretat de la raó per posar les coses al seu lloc. I, finalment, una cosa que és pròpia del nostre temps, implica sentir-se culpable o, al contrari, sentir-se víctima. En la cancel·lació es donen tant la culpabilització com la victimització: vam fer mal o ens van fer mal. És la llei del pèndol la que ens fa procedir a cancel·lar.

Evidentment, hi va haver negrers a Catalunya, però ara hi ha qui, per ser net o besnet de negrer, se sent culpable o és culpabilitzat. En aquest cas, crec que la reparació, la compensació pels mals produïts, està bé. Però això no és cancel·lació, és reconeixement i reparació.

Norbert Bilbeny, filòsof i escriptor, catedràtic d’Ètica a la Universitat de Barcelona

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"