Màgia: l'art de l'impossible
Des del punt de vista d’un neurocientífic, la màgia és aquell moment singular en què les nostres percepcions no s’ajusten en absolut a la nostra idea o comprensió del món. I no s’hi ajusten amb una diferència tan gran que ens impedeix trobar una explicació lògica al que estem veient.
Els mags sempre han estat una miqueta per davant de la població general pel que fa a la comprensió de la ciència del seu temps. Fa 2.000 anys coneixien la hidràulica i feien jocs amb autòmats que avui anomenaríem robots. Quan es va descobrir l’electricitat, hi havia un mag que encenia de cop un munt d’espelmes en un teatre, un joc que va ser molt efectiu durant la transició de la il·luminació amb candeles a l’enllumenat elèctric perquè aleshores la gent no comprenia què era l’electricitat. Per altra banda, la màgia és molt interessant per als científics: si sabem per què funciona un joc de màgia, podem entendre millor com el cervell processa la informació que rep de l’entorn.
En canvi, nosaltres plantegem experiments per provar mecanismes cognitius al laboratori i aconseguim que la gent entri en el joc en un 40 o 50 per cent dels casos. La diferència és abismal. Tot aquest coneixement acumulat per una disciplina que va començar fa gairebé 5.000 anys i que ha desenvolupat tècniques que ja estan molt provades és una caixa d’eines que els científics no podem obviar. Però aquest interès és minoritari. Com la mateixa màgia, que des de principis del segle XX, quan es van desenvolupar espectacles com el cinema, on també succeeixen coses impossibles però d’una manera hipercontrolada, ha quedat gairebé com una activitat de culte per a gent iniciada.
Nosaltres entenem el món d’una manera predictiva. No veiem el món tal com és, sinó que fem inferències o prediccions sobre el que estem veient i això condiciona la nostra experiència global. Com que fem hipòtesis i prediccions de manera anticipada, quan mirem escenes i les entenem, el cervell deixa de parar atenció i passa a funcionar d’una manera que es podria denominar inconscient automàtica. Mentre no hi hagi res que surti de la línia de les prediccions, el cervell continua funcionant així. Quan observem un joc de màgia tenim la sensació que sabem quin serà el proper moviment del mag fins al moment final, quan tot això es trenca. Aleshores les prediccions no funcionen i es genera una sorpresa tan gran que encara que vulguem anar cap enrere amb el raonament, no trobem res on agafar-nos. I per això funciona la màgia. És l’únic art que produeix aquesta dissonància tan gran entre el que s’espera i el que s’observa.
Els primers anys de la nostra vida emmagatzemem memòries de les nostres interaccions amb el món. Aixequem un got ple d’aigua i veiem que pesa, el posem cap per avall i veiem que l’aigua cau, i fem totes aquestes coses que molesten tant als pares. Els infants fan experiments per acumular informació. I d’adults la fem servir per entendre el món de manera anticipada. Aleshores, amb molt poca informació, el cervell crea una al·lucinació del món i es fixa on s’equivoca. Si hi ha discrepància, apareix la il·lusió de l’impossible i la màgia. Però els infants no tenen un model del món tan detallat i han de fer una anàlisi de la informació molt més exhaustiva. Per això molts jocs de màgia que estan basats en les inferències que el mag sap que fem els adults no funcionen en els infants. Ells encara no disposen d’aquest tipus d’inferències.
Toni Pou, entrevista a Miguel Ángel Gea i Luis Martinez: "La màgia és l'art que produeix més dissonància entre el que s'espera i el que s'observa", Ara 24/12/2021
Comentaris