La jutge Lamela no és la mala.

“La juez para los independentistes es la mala” (twitter, @pitxaunlio, 3 de novembre de 2017)

Demagog? M’acuses de demagog? Demagògia és riure’s d’aquells que al llarg d’aquests últims anys ens han promès que la independència seria cosa de bufar i fer ampolles? Potser, sóc un demagog. Finalment hem xocat no amb un altre tren, sinó amb la realitat, amb la realitat d’un Estat de dret. Un Estat de dret imperfecte, fal·lible, amb un partit polític corrupte que el lidera, però que per sobre d’ell hi ha unes lleis que em votat entre tots i que s’ha reforçat en les diferents votacions, tant europees, estatals i comunitàries. Fins aquí ens han portat un grup de polítics, molt bon publicistes per la quantitat de gent que fan sortir al carrer, però que desconeixen els mecanismes de l’Estat de dret. Ells no són demagogs, els demagogs són els que de bon principi desconfiaven del procés, que utilitzaven la ironia per tal de desactivar amb unes eines desproporcionades tot el muntatge que s’ha creat a partir de fum i dels desitjos de molta gent. L’Estat de dret no és espanyol, català ni francès. Si existeix l’Estat de dret perquè és el marc més eficaç, inventat fins ara, perquè es reconeguin els drets individuals de les persones, L’Estat de dret no es constitueix sobre drets col·lectius, històrics o culturals, es constitueix on un grup d’individus que es reuneixen en un territori (sigui el que sigui) per defensar mútuament els seus drets individuals. El que legitima un estat no són els “seus” drets històrics, sinó els drets que garanteix als seus ciutadans. L´únic Estat legítim no és l’estat espanyol, ni el francès ni el català, sinó l’Estat de dret.

Anar en contra de l’Estat de dret és posar en perill el marc jurídic que protegeix aquests drets i per això l’Estat de dret ha de disposar d’uns mecanismes per fer front a qualsevol desafiament o amenaça. Aquest és el sentit de l’existència de l’article 155.

Recórrer a Locke per qüestionar la meva postura demagògica no sé si és la millor manera, possiblement hi ha d’altres. Si llegim el capítol Vè del II Tractat sobre el govern civil, ens adonarem que aquest estat civil que sorgeix de l’estat de naturalesa sorgeix d’una comunitat integrada per propietaris que veuen amenaçades les seves propietats per aquells que no tenen res. L’estat lockeà és un estat que neix de la necessitat dels propietaris per defensar més eficaçment les seves propietats, està al seu servei i que, en el cas, que l’estat no atengui a la defensa d’aquest dret natural, tenen el dret de revoltar-se contra aquest estat. Claríssimament, l’eslogan “Espanya ens roba” té uns arrels plenament lockeans. Segurament, tan bon punt el nou estat triomfés, els propietaris estarien disposats a ser generosos amb aquells no propietaris que els havien ajudat en la guerra contra l'estat opressor.

Tot dret ha de ser entès, segons el meu parer, no pot ser exclusiu per a un grup determinat de gent, tot dret i l’estat que l’ha de defensar ha der ser el menys inclusiu que es pugui, capaç d’integrar a més gent. Un dret és més dret quant més universal és. Crec que el nou estat, la nova república, que es pretén inaugurar no té aquesta intenció, es crea contra un nombre molt important de gent amb la qual no compta per res. La tendència, per tant, no hauria de ser més estats particulars, sinó menys estats però més universals.

-->

Quin governa en aquest estat no són les persones, per molta temptació que hi hagi per desvirtuar aquest principi, sinó les lleis. Per això, crec, i amb això acabo, que la jutge Lamela no és “la mala”.

Manel Villar.