"Una mica d'impossible o m'ofego" (Marina Garcés).

Aquest era el títol del meu primer llibre i tesi doctoral. Escrit en els darrers quatre anys del segle XX, hi analitzava el mode de ser d’una realitat que s’afirmava com a única en cada un dels seus possibles. Tot era possible, menys qüestionar el sentit i els límits del possible. Viure a les presons del possible volia dir, per tant, estar condemnats a escollir en un món al qual no hi havia alternativa. Contingent i necessària alhora, la realitat del capitalisme global ja no deixava res fora.

El declarat triomf del capitalisme, com a sistema econòmic i règim de vida, enfront del comunisme l’any 1989 era celebrat pels ideòlegs de la globalització com l’adveniment d’un sol món i com la legitimació del que aleshores se’n deia el pensament únic. La càrrega ideològica d’aquesta celebració aviat va mostrar les seves ombres i les seves violències i l’any 1999 a Seattle va irrompre una veu col·lectiva, anònima i igualment global que afirmava, posant els cossos al carrer, que un altre món era possible.

Vint anys després, els passadissos de les presons del possible s’han fet més estrets, han mostrat les seves cambres fosques i la duresa de la seva condició repressiva i destructora. Hem passat de celebrar la millor opció possible, a resignar-nos a no tenir altra opció que seguir endavant, contra nosaltres mateixos, els uns contra els altres. I aquell altre món possible s’expressa avui en la desesperació d’unes lluites socials més defensives que creatives, més urgents que prometedores, més reparadores que transformadores.

El possibilisme té avui el gust amarg de l’irrevocable, el sentit de l’inexorable del capitalisme desbocat, com diu Santiago López Petit al llibre La movilización global. I el que és pitjor: les presons ja no ens envolten sinó que les hem interioritzat. En un món que està demostrant no oferir promeses de benestar ni de justícia generalitzades, sinó només una ficció provisional de privilegi a uns quants, qui si no nosaltres mateixos exercim de carcellers de la vida possible? Ho podem constatar quotidianament en el malestar resignat que s’expressa avui en la relació amb la feina, amb l’educació, amb el medi ambient, amb l’amor o amb la política: “Això és el que es pot fer... ja veurem què passa”. El mantra que uneix la resignació a la incertesa.

Com dèiem en un Pressentiment els amics d’Espai en Blanc, “Una mica d’impossible o m’ofego”. L’impossible no és una utopia. És saber, com en el conte de Kafka, que la presó està oberta, que no té porta, i que som nosaltres, només nosaltres, qui ens aferrem al llindar.

Marina Garcés, Les presons del possible, Ara 21/02/2016