L' acceleració del temps i condició posthumana.

Un any més, el Mobile World Congress alimenta el debat públic sobre les últimes tendències en telefonia mòbil i sobre la importància d'aquesta fira com a motor econòmic i turístic de Barcelona. Però més enllà d'analitzar l'evolució d'una de les indústries més pròsperes del moment i de valorar el vincle del congrés amb la ciutat, resulta una bona ocasió per fer-se preguntes sobre els efectes de l'omnipresència de les tecnologies mòbils a les nostres vides.

Perquè, en efecte, els nous dispositius tecnològics condicionen des de fa uns anys tots els aspectes de l'existència. La feina, la mobilitat, la llar, les relacions personals i íntimes i la manera de vincular-se amb el món han estat profundament alterades per aquestes noves figures de mediació, fins al punt que a una gran majoria de la població ja li resulta difícil, o fins i tot impossible, viure sense el telèfon mòbil. Aquesta dependència fa pensar que, en realitat, aquestes pròtesis tecnològiques ja són una extensió natural de l'ésser humà. Tots nosaltres, amb l'atenció alterada i la memòria delegada als nostres mòbils, seríem versions precoces de ciborgs. És el que la filòsofa Rosi Braidotti ha anomenat la condició posthumana, és a dir, aquella fase de l'evolució en la qual, gràcies a les noves tecnologies, la robòtica, les tècniques reproductives o la modificació genètica dels aliments, ja és pràcticament impossible distingir què és humà del que no ho és.

Sota el dogma de l'eficiència, les noves tecnologies han incentivat la sensació que ara és factible fer més activitats per unitat de temps. Amb l'accés il·limitat a temps real a gairebé tot el món, també han diluït el factor espai i creat la il·lusió de poder estar simultàniament en dos o més llocs alhora. Amb totes les seves virtuts, aquesta multiplicació aparent de possibilitats i aquest do de la ubiqüitat han augmentat la percepció d'acceleració de les nostres vides. Els dies es fan curts per respondre a totes les exigències que ens plantegem i augmenta l'ansietat per la sensació constant de falta de temps. Com és possible que unes tecnologies que havien nascut per guanyar temps acabin generalitzant la impressió que el temps és cada vegada més escàs?

En realitat, l'acceleració no és un fenomen nou. Des de la invenció de la roda, passant per la màquina de vapor o el telègraf, gran part dels progressos tecnològics han estat motivats per la voluntat d'anar més ràpid i han provocat reaccions ambivalents de por i fascinació per l'acceleració del ritme de vida del seu temps. Segons el filòsof Hartmut Rosa, l'acceleració és de fet inherent a la modernitat, que exigeix un creixement econòmic il·limitat i depèn d'una innovació cultural i tecnològica constant per sobreviure. Aquesta acceleració explicaria les quatre principals crisis del món contemporani: l'ecològica, perquè el consum de recursos naturals aniria més ràpid que el temps de la naturalesa; la financera, en la qual els mercats desregulats s'acceleren i es desconnecten de l'economia real; la política, perquè els temps de la democràcia són més lents que els dels mercats, la informació i les tecnologies, i la individual, perquè la psicologia humana és incapaç de seguir la velocitat del canvi social.

Les noves tecnologies no serien, doncs, l'única causa de l'acceleració actual. Al contrari, aquesta derivaria de canvis estructurals profunds en el món laboral i en l'organització social. La màxima flexibilitat laboral, que difumina les fronteres entre la feina i el temps lliure, per exemple, o les noves formes de família i la incorporació de la dona a la vida professional haurien augmentat la complexitat de coordinar els temps de la feina, la vida familiar, el lleure i la intimitat. S'hi afegeix un factor cultural: estar ocupat és avui font de prestigi i fer el màxim d'activitats amb el temps disponible dins del ventall d'opcions que ens ofereix el món seria una espècie de versió secular de la felicitat.

Òbviament, la tecnologia també incentiva aquesta cultura de la velocitat. Però segons la sociòloga Judy Wajcman, la solució no passa per la desacceleració o per la nostàlgia d'un passat menys digitalitzat, sinó per qüestionar que la velocitat i la novetat siguin l'únic motor del progrés i per no deixar de preguntar-nos quin tipus de tecnologia volem i per a què.

Judit Carrera, Vides accelerades, El País 23/02/2016