La crítica de l'amor romàntic (Marina Garcés).

Diu la Marina Espasa, a la seva darrera novel·la El dia del cérvol, que només el temps de l’amor és circular. La vida avança o no, es mou en línia recta o es queda estancada en una quotidianitat sense temps. Però quan irromp l’amor, una presència nova desvetlla el sentit d’un sempre. Ja et coneixia, pensem. Sempre hi has sigut. El present s’amplia a un passat que no és cronològic i a un futur del qual poc se sap. És el temps del sempre de l’amor. Un sempre que no es compta amb dies sinó amb sentit. Un absolut del temps que res té a veure amb l’eternitat sinó amb l’atzar de la trobada.

A partir d’aquesta “aberració temporal”, com en diu la Marina Espasa, l’amor romàntic ha forjat tota mena d’altres aberracions, molt perilloses: els personatges i les històries del romanticisme converteixen el sempre en una presó de per vida, l’absolut en la dictadura de l’únic i la trobada en la celebració de l’instant. Així, el temps circular de l’amor queda congelat en el petó d’un príncep per a tota la vida. És el petó de la mort.

La crítica de l’amor romàntic, ara que ens assetja una onada neomasclista que s’infiltra a totes les capes i edats de la societat, és més necessària que mai. Contra el que podria semblar, l’amor romàntic és l’aliat perfecte de la misèria afectiva que enfosqueix avui les ments, els cors i les llars. Cal mirar de cara una societat hipòcrita que s’ha cregut lliure sense fer-se lliure. Hem anat molt lluny amb les paraules i ens hem quedat gairebé on érem. Hem simulat la llibertat en un mercat del sexe que, com qualsevol mercat, no té res de lliure. La celebració de l’instant i la resignació al temps lineal i acumulatiu són les dues cares de la mateixa condemna.

El temps del cor és el temps d’un batec. Per això la seva circularitat és la d’un espiral que obre i no la d’un cercle tancat. Quan imaginem l’etern retorn, o el temps cíclic, tendim a quedar-nos atrapats en la imatge del cercle, en el retorn del mateix, en el desert circular del qual no es pot sortir. Però el temps circular és un temps en espiral, el retorn del que mai no és igual, l’obertura d’un moviment que avança i abraça, sense tancar-se mai sobre ell mateix. Per això el seu sempre és també l’intempestiu d’un futur obert.

Tiempo del corazón és el títol amb què es va editar en castellà fa uns anys la correspondència entre els poetes Ingeborg Bachmann i Paul Celan, que es van estimar tota la vida, encara que no sempre van estar junts. És un llibre que cada cop que compro acabo regalant, com si no es deixés posseir. Batega, com el temps del cor. Obre un ritme que, com Bachmann i Celan van demostrar, la mort pot interrompre però no aturar.

Marina Garcés, Temps del cor, Ara 28/02/2016