Parlar amb la mort.

"Per la mort, per la por a la mort comença el coneixement del Tot. D'enderrocar l'angoixa del que és terrenal, de treure a la mort el seu agulló verinós i el seu alè de pestilència a l'Hades, presumeix la filosofia". Aquestes són les primeres paraules de La estrella de la redención , del filòsof Franz Rosenzweig. No cal apuntar tan alt. La humanitat no és altra cosa que un motí de la naturalesa contra la mort. Un motí, sens dubte, escandalosament ingenu, propi d'un mico orgullós, com diu Nietzsche, que no sap ben bé quan està protagonitzant una tragèdia o una comèdia, però és capaç, malgrat tot, de crear meravelles (penso en el Rèquiem de Mozart). Alguna cosa així insinua Melville en la millor novel·la filosòfica de la història de la literatura, Moby Dick , en situar el capità Ahab davant el cap seccionat d'una immensa balena, a qui interroga com si fos una antiga esfinx. La balena s'ha submergit fins als fonaments del món i n'ha vist prou per fer d'Abraham un escèptic, però quan és interrogada, roman muda, com una tomba buida. 

Ja que la mort només parla d'ella mateixa per la boca dels vius, podem parar esment a les últimes paraules d'alguns moribunds a veure si sentim la seva remor de fons. 

N'hi ha de tota mena, des de les que impugnen la vida de l'imminent difunt ("Estimeu-me!", va demanar Sacher-Masoch) fins a les que la confirmen fil per randa (el profeta Nostradamus: "Demà, ja no seré aquí").

Hi ha qui mor traient pit (el general John Sedwick: "Aquests no encertarien ni un elefant a aquesta distànc..."); educadament (Noël Coward: "Adéu amics. Fins demà"); orgullosament (August Comte: "Quina irreparable pèrdua!"); donant una última lliçó (Karl Kraus, després de saber que els japonesos havien envaït Manxúria: "Res d'això hauria esdevingut si haguéssim estat més estrictes en l'ús de la coma"); socràticament (Pere Abelard: "No sé"); negant no sabem què (Alfred Rosenberg: "No!"); malhumorat (Marx a Engels, que li havia preguntat si volia dir les seves últimes paraules: "Fora d'aquí! Desapareix de la meva vista! Això de les últimes paraules és per als inútils que no han dit prou mentre vivien"); amb sentiment de culpa (Manolete: "Quin disgust li donaré a la meva mare!"), o perplexitat (Sigmund Freud: "Això és absurd!"; o Sucre, un cavaller que en la seva vida no havia dit una paraulota: " Carajo , un tret!").

Hi ha qui mor deixant rere seu polèmiques interminables. Va ser el cas de Kant. Tot el que va dir va ser: "Està bé". Però a què es referia? Al món? A la vida? A la seva biografia? Estava desitjant el final dels seus sofriments? El seu amic Wasianski va sospitar que tot simplement estava expressant la seva satisfacció pel vi que acabava de beure. 

També hi ha qui mor previsorament. Per exemple, el músic navarrès Emilio Arrieta va contestar a un grup d'alumnes que havien acudit fins al seu llit de mort a interessar-se per la seva salut: "Em trobo molt malament! Molt malament, joves, molt malament! Tan malament, que si a l'alba em diuen que he mort, no em xocarà gens!" 

Un dels comiats més singulars és el del pare d'un famós cantant espanyol. Sentint-se ja a les acaballes, va convocar tota la seva família al voltant del seu llit, perquè els volia confessar una inquietud que li corroïa l'ànima. Davant la gravetat de la petició, hi van córrer sol·lícits i expectants i, quan l'home es va assegurar que ja hi eren tots, els va dir: "Voldria jo saber d'on treuen tants diners les diputacions provincials!" I es va morir. Cal dir que això va ser poc abans d'esclatar l'actual crisi econòmica. 

El comiat que més m'ha fet pensar és el de Wu Bingyuan. El cinc d'abril del 1968, en plena Revolució Cultural xinesa, va ser detingut i condemnat a mort en una execució pública, per revisionista. Havia escrit un fullet titulat Mirant cap al nord . No va ser condemnat pel seu contingut, sinó pel títol. El tribunal popular va entendre que amb aquest fullet estava animant a expandir el revisionisme de la Unió Soviètica per la República Popular de la Xina. L'execució va coincidir amb el festival en honor dels avantpassats. Va romandre dempeus durant hores amb el cap inclinat davant el poble expectant. En arribar l'hora, va aixecar el cap i va cridar: "Aquest món és massa fosc". I es va abandonar a la mort. 

Les fronteres d'aquest món són tan fosques que diuen que Ortega va dirigir les seves darreres paraules a la seva dona demanant-li: "Guia'm tu, que jo no hi veig". Però nosaltres, els vius, solament veiem com s'esvaeix la vida... no com arriba la mort.

Gregorio Luri, Paraules davant la mort, Ara, 27/10/2013