La pitxa un lio

El desprecio de lo humano paralelo al ensalzamiento de lo mecánico es una de las claves de la tecnocracia y de su versión más extrema y más delirante, el transhumanismo. Hace unos meses Elon Musk afirmó, una vez más,  su convicción  de que la humanidad no es más que un  bootloader  (“gestor de arranque”) biológico para la “superinteligencia digital”. Ahí tenemos la dignidad humana reducida a cacharro electrónico desechable. El rostro de la tecnocracia, antes de que tuviera ese nombre, fue ya avistado por un contemporáneo de Rilke, el gran sociólogo, historiador y politólogo Max Weber. En las dos primeras décadas del siglo XX, en un mundo sin ordenadores y en que los únicos medios de comunicación de masas eran los periódicos en papel, Weber denunció el imperio de la burocracia, la reducción del mundo a cifras y la ciega búsqueda de la eficiencia. Weber critica la racionalidad tecnocrática que todo lo reduce a parámetros de eficiencia, cálculo y control, fomenta la ato...

Cristopher Lasch, un observador perspicaç del panorama social americà, no va defugir les preguntes difícils. Va qüestionar l'optimisme imperant del seu temps, argumentant que sota la superfície de l'afluència i el progrés hi havia una crisi de caràcter profundament arrelada. El seu argument central era que estàvem presenciant l'auge d'un tipus de personalitat "narcisista": individus fixats en la seva pròpia imatge, que anhelen validació i lluiten amb un sentit de significat i propòsit. Però, com hem arribat aquí? Quines forces van conspirar per crear aquest canvi cultural? Per entendre la perspectiva de Lasch, primer hem de reconèixer el context. L'era posterior a la Segona Guerra Mundial, marcada per la prosperitat econòmica i els avenços tecnològics, també va veure el declivi d'institucions tradicionals com la família, l'església i la comunitat. Aquestes institucions, que històricament servien com a àncores d'identitat i fonts d'orientaci...

Brooks Adams, un nom que mereix ser esmentat amb més reconeixement, va presentar una teoria esgarrifosament lògica: que les civilitzacions, impulsades per l'energia, progressen a través de fases diferents. La seva obra mestra, *La llei de la civilització i la decadència*, publicada el 1895, proposava que aquestes fases no són aleatòries; es regeixen per un cicle predictible. Imagineu-vos-ho com una serp que s'empassa la cua, un bucle implacable de creació, consolidació i desintegració. Al centre de l'argument d'Adams hi ha el concepte d'"energia". Ell creia que la concentració i distribució de l'energia, tant física com econòmica, és el principal motor del canvi social. Les societats, segons ell, s'esforcen constantment per aprofitar i controlar aquesta energia. Però què passa quan els canals d'aquesta energia s'obstrueixen? Quan la burocràcia ofega la innovació i l'elit governant es desvincula de les necessitats de la gent? Adams va de...

L'era digital ha marcat el començament d'una era en què la nostra capacitat de concentració, d'implicar-nos profundament en un sol pensament o tasca, s'ha convertit en una possessió preuada. Aquesta escassetat, alimentada per la competència implacable pel nostre temps i recursos cognitius, ha transformat l'atenció en una mercaderia, una moneda que impulsa l'economia moderna. Com més temps passem interactuant amb contingut, més valor es genera per als proveïdors d'aquest contingut. Però quines són les ramificacions ètiques i socials d'aquest canvi? Filosòficament, l'economia de l'atenció es pot veure a través de la lent de l'obra de William James sobre la naturalesa de la consciència. James, en la seva obra seminal  The Principles of Psychology  (1890), va postular que l'atenció és el fonament mateix de la nostra experiència, el procés pel qual seleccionem i prioritzem certs aspectes del món sobre d'altres. Sense la capacitat de concen...

Protágoras es conocido por su famosa máxima: "El hombre es la medida de todas las cosas: de las que son, que son, y de las que no son, que no son”. Esto implica que no existen verdades universales ni hechos morales objetivos. En el lenguaje de la metaética contemporánea, sería un «antirrealista ». La verdad, incluida la moral y la justicia, es relativa a los individuos o a las comunidades que las perciben. Por ejemplo, lo que una comunidad considera justo o injusto lo es solo para esa comunidad mientras mantenga esa convicción. Protágoras rechaza la existencia de hechos morales independientes de la mente humana o de una moral universalmente válida. Argumenta que la diversidad de creencias morales entre culturas y personas demuestra que no hay una verdad moral absoluta. Este argumento se llama ahora "argumento de la relatividad" o argumento del “desacuerdo moral” y sugiere que, si existieran verdades morales objetivas, habría mayor acuerdo sobre lo correcto e incorrecto, ...

Sócrates, por su parte, critica que la postura de Protágoras, al negar hechos morales objetivos, carece de estándares universales para orientar las decisiones políticas. Para Sócrates, esta ausencia de estándares objetivos es una "gran carencia" porque Protágoras solo puede resolver parcialmente los desacuerdos morales basándose en criterios pragmáticos, como la utilidad o el beneficio, que no satisfacen la necesidad de una guía ética absoluta. Sócrates defiende el "intelectualismo ético", la idea de que la virtud es conocimiento. Según esta visión, una persona que conoce verdaderamente lo bueno actuará de acuerdo con ese conocimiento, sin ser desviada por pasiones o deseos. Sócrates sostiene asimismo que existe un conocimiento moral que puede orientar tanto las decisiones personales como las políticas, lo que desafía la negación de Protágoras de cualquier verdad moral objetiva; y no sólo eso sino que argumenta que el conocimiento moral es accesible a través de la i...

  Vilfredo Pareto és l'autor de la regla del 80/20, també coneguda com el Principi de Pareto. Aquest principi estableix que aproximadament el 80% dels efectes provenen del 20% de les causes. Penseu-hi: el 80% de les vostres vendes provenen del 20% dels vostres clients; el 80% de la vostra feina es realitza en el 20% del vostre temps. Pareto va observar això originalment en la distribució de la riquesa, observant que un petit percentatge de la població controlava la majoria dels recursos. Però les observacions de Pareto anaven molt més enllà de les simples distribucions econòmiques. Ell veia aquesta desigualtat com un aspecte fonamental de les societats humanes, una força impulsora de les dinàmiques socials. No necessàriament li *agradava*, però ho acceptava com una constant. La contribució més significativa de Pareto, però, rau en la seva teoria de la "Circulació d'Elits". Aquí és on les coses es tornen realment interessants... i potser una mica cíniques. Argumentava ...

Al cor de la teoria de Pitirim Sorokin hi ha el concepte de mentalitats culturals. Argumentava que cada civilització està dominada per un tipus particular de cultura, cadascuna definida per les seves visions fonamentals de la realitat, la veritat i els valors. Aquestes mentalitats són: Ideal:  Arrelat en la fe, l'espiritualitat i la recerca del transcendent. La veritat es troba en allò diví i els valors es basen en principis religiosos. Sensual:  Centrat en el món material, les experiències sensorials i el coneixement empíric. La veritat deriva de l'observació i la raó, i els valors es basen en el plaer i la utilitat. Idealista:  Una síntesi de l'ideacional i el sensorial, que busca integrar els valors espirituals amb les realitats del món material. Intenta trobar un equilibri. Imagineu-ho com un pèndol que oscil·la endavant i endarrere. El pèndol no es queda en un lloc, oi? Aleshores, quina etapa d'aquest patró cíclic estem experimentant actualment? I, el que és més im...

Parte de la dificultad filosófica de esta pregunta es que el problema del valor se une estrechamente con el problema de entender conceptualmente qué es la democracia, es decir, el problema teórico de un concepto de democracia y el problema mucho más aplicado de elaborar concepciones de la democracia que tengan efectos prácticos en nuestros órdenes sociales. Otra dificultad no menor es la constatación de que no existe ninguna democracia en el mundo que se acerque a algún modelo ideal. Las democracias contemporáneas, en un marco de economía capitalista, organizadas alrededor de partidos burocratizados y dominadas por grandes oligopolios de comunicación son también regímenes con altos grados de injusticia y en muchos casos bases para políticas imperialistas o neocolonialistas. Pese a ello, y precisamente porque están contemporáneamente desafiadas por modelos iliberales que se presentan como alternativas culturales y civilizatorias, es necesario el trabajo teórico aún en el lodo de estas c...

Una amiga me contó hace poco que no dejaba que su hijo Robbie caminara hasta la casa de un vecino. La idea de que su hijo de 8 años caminara solo un kilómetro por su transitada calle y pasara tiempo con niños mayores la ponía muy nerviosa. Creció en una época en la que se imprimían fotos de niños desaparecidos en cartones de leche y los podcasts sobre crímenes reales se popularizaban. Es lógico que ella y muchos otros padres  millennials  sientan que hay peligros acechando en cada esquina. Así que, en lugar de salir con sus amigos del barrio, Robbie se quedó en casa. Veía YouTube y jugaba videojuegos mientras su madre trabajaba en la oficina de la casa. Un creciente grupo de expertos sugiere que las familias han caído en un equilibrio en el que sobreprotegemos  a nuestros hijos cuando están desconectados  (por ejemplo, impidiéndoles caminar por la calle hasta la casa de sus amigos) y  los desprotegemos cuando están conectados  (por ejemplo, permitiéndoles v...

Totes les organitzacions humanes necessiten delegar l'autoritat als nivells subordinats d'una jerarquia. Els economistes entenen això com una relació principal-agent, i veuen la disfunció organitzativa (per exemple, la corrupció) com el resultat que els agents serveixen els seus propis interessos i no segueixen els mandats del principal. Si bé el responsable de la presa de decisions al capdamunt de la jerarquia té l'autoritat per comandar els nivells inferiors, aquest principal mai pot controlar completament les activitats de l'organització en conjunt. Això no és simplement el resultat que els principals no puguin supervisar el comportament dels agents amb prou detall, tot i que això és un problema en les grans organitzacions. Més aviat, els mateixos agents sovint tenen coneixements i habilitats que els principals no tenen. Si una organització ha de reaccionar ràpidament a un entorn canviant, ha de delegar una autoritat substancial als agents de baix nivell: treballador...