El monstre de Frankestein i la manca de consciència moral.



Sabem quin és el mite original de Prometeu en la versió més habitual: és el creador dels homes a partir de l’argila o, simplement, un benefactor de la humanitat. Castigat pels déus arran d’una befa que Prometeu els fa en un banquet, aquests retiren als homes el foc, fonamental per a la preparació dels aliments; però Prometeu els el roba i el torna a donar als homes. Per aquest robatori els déus castiguen Prometeu a ser lligat en un escull i que una àliga se li mengi el fetge, que es regenera sempre i permet que l’àliga se’l mengi cada dia: un turment. Després Zeus el perdona, perquè Prometeu, al cap i a la fi, era del llinatge dels Titans, com ell.

Què va fer Mary Shelley amb aquest mite antic? Només una cosa, però de gran importància: Frankenstein modela —amb ossos, carn i pell d’altres éssers humans— el seu monstre, però no és capaç (o no hi ha pensat, o no ha pogut fer-ho) d’oferir-li una consciència moral; de manera que el dia que el monstre és motiu de rebuig i violència entre una colla d’exiliats francesos, en una pobra cabana, s’hi torna amb tota la maldat que hom es pugui imaginar. Era molt bona persona, va salvar una noia de morir ofegada; però l’horror que causa el seu aspecte —Boris Karloff, per exemple— el porta, de cop i sobte, a deixar el camí del bé i enfilar el del mal, sense la capacitat de discernir entre les dues coses, qüestió de debò enrevessada a les societats laiques, ja sense l’antic fonament teològic del comportament. La moral “natural” no basta, com bé sabia Hobbes. El codi civil, tampoc.

Shelley no va explicar els embulls psicològics de les mutacions del comportament del monstre, potser perquè volia donar a entendre que Frankenstein no havia pogut crear un ésser amb una ànima o una ment tan desenvolupades com per ser capaç de discernir entre el bé i el mal. Així ve a tomb considerar que, després d’aquesta obra —que, en part, també està inspirada pel desenvolupament imparable de la ciència i la tècnica, inclosos els autòmats del segle XVIII—, els humans no han parat de construir màquines cada cop més semblants a aquell monstre, sense haver estat capaços, ai las!, d’oferir-los no solament moviment i una certa intel·ligència (artificial), sinó també la capacitat d’establir una diferència entre la bondat i la maldat. D’altra banda, ja el mite medieval del Golem, originari de l’era talmúdica, presentava la creació d’un ésser “inacabat” (golem vol dir “cosa inacabada”, “informe”) que acaba devorant el seu inventor per haver aquest impostat la capacitat creadora, única, de Jahvè.

I així anem ara. Hi ha cap déu que avui ens pugui castigar per fer aquesta mena d’entremaliadures, bo i creant, entre altres ginys, uns robots que ens porten el menjar a taula o guien un cotxe, o uns programes informàtics molt complexos, capaços de modelar un sonet a l’estil gongorí? No n’hi ha cap, almenys a les societats més avançades. De manera que l’ésser humà acabarà suplantat per una màquina, i aquesta, com el monstre de Frankenstein, podrà —el poder, paraula molt reveladora en aquest llibre — més que tot ésser proveït d’intel·ligència natural.


Jordi Llovet, 'Frankestein', Prometeu modern, El País 28/11/2024

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Darwin i el seu descobriment de la teoria de l'evolució.