La mentida moderna.
L’any 1943, Alexandre Koyré denunciava la veritat que “no radica en la seva versió universal sinó en la seva conformitat amb l’esperit de la raça, de la nació o de la classe social”. I l’anomenava “la mentida moderna”. Les bases segueixen essent les mateixes però la potencialitat de l’engany no ha parat de créixer, encara que les formes puguin ser més suaus que a l’època en què escrivia el filòsof de la ciència que nascut a Rússia va fer carrera a França.
La societat ha assumit amb tota naturalitat la mentida com a reclam de la publicitat de masses (ja sigui comercial o política) i a l’univers digital campa com vol amb tota impunitat. Tots sabem que la mentida és inherent a una espècie articulada sobre la voluntat de poder, tanmateix, de l'homilia del capellà a la missa de diumenge –principal mitjà de comunicació en aquestes terres durant molts segles– fins a la colonització digital dels nostres cervells hi ha una substancial mutació dels sistemes de construcció de veritat. Mai havíem tingut tants instruments per apropar-nos al coneixement i, per tant, situar en el seu lloc les ficcions que alimenten i consolen l’experiència humana, però tampoc havíem disposat de tant potencial per poder fer normalitzar la mentida donant-li estatus de veritat col·lectiva.
Tanmateix, el que no ha variat des de Koyré és el paper de la mentida: la construcció de la relació de forces entre els enemics reals o potencials. I és això el que sovint fa difícil destriar el gra de la palla en el debat polític i social, reconstruir la veritat en uns discursos que no tenen un objectiu de coneixement sinó de demarcació entre nosaltres i els altres, la qual cosa comporta una voluntat d’adhesió, és a dir, d’acceptació de la mentida pròpia, que cohesiona un grup comunitari determinat. I la qüestió s’agreuja quan els que se suposa que haurien d’aportar el sentit crític s’apunten a la lògica frontista.
Josep Ramoneda, La mentida postmoderna, Ara 02/03/2021
Comentaris