Encara hi sou a temps.

Un dels més grans signes de la civilització s’ha convertit en un signe característic de la idiosincràsia britànica. Per tal d’evitar la crispació o l’acalorament motivades per plantejar qüestions o temes que les promouen o atien, els britànics opten per parlar d’un tema tan poc excitant com el temps. Doncs, serà del temps la qüestió sobre la que tractarà la meva dissertació.

No serà del temps climatològic del que parlaré, no us preocupeu, tampoc del temps que és necessari per calcular la velocitat i l’acceleració dels cossos. Parlaré del temps existencial. Tanmateix no prescindiré completament del que diu la ciència sobre el temps, del continu espai-temps. Perquè aquest temps existencial està molt connectat, per no dir que és inseparable, amb l’espai amb el que heu viscut el vostre temps, com a mínim al llarg d’aquest dos últims anys: l’institut.

És aquest espai el que us ha fet conviure amb la paradoxal naturalesa del temps. D’una banda, algú pot pensar que ràpid s’han passat aquests dos últims anys i, d’altra, recordar que llargues es feien les hores d’aquella o d’aquelles assignatures. En un cas experimentem la fluïdesa del pas del temps, en l’altre no tant el pas, sinó més aviat el pes, la gravetat que una realitat tan poc tangible com el temps pot tenir sobre nosaltres.

No sempre som conscients del temps. Aquest temps tan accelerat en què vivim no afavoreix gens la reflexió sobre el temps: no tenim temps. Només quan disposem d’una breu pausa, quan li robem temps al temps diem: “Com vola el temps”. En la situació contrària, quan ens avorrim perquè no tenim res amb què omplir-lo, sentim la seva no presència: “sembla com si el temps s’aturés”.

Des de petits ens han ensenyat a ocupar el temps (aquest és el sentit de les extraescolars), a guanyar-lo fent coses, però no qualsevol cosa, coses productives. No fer-ho així és malbaratar el temps, perquè el temps és un bé escàs i limitat. L’eslogan time is money ha fet realment fortuna i l’hem interioritzat fermament en el nostre cervell. Tot el que no s’acomoda a aquest principi és perdre el nostre valuós temps.

Sembla que portem ja una bona estona. Una de les coses que el temps m’ha ensenyat també és saber retirar-se a temps: som esclaus del rellotge i de les agendes; invents creats per gestionar eficaçment un temps que ens resulta estrany perquè ens allunya de la vida, del nostre cos i la nostra ment. Ens han pintat un futur amenaçador i un present poc engrescador. És una forma de tenir-nos a tots acollonits i controlats. Però sortosament, com ens diu la història, els apocalipsis només han succeït en les ments dels visionaris; personatges molt poc avesats en el tracte amb la incertesa essencial del temps, per això volen matar-lo declarant la fi dels temps. Heu de fer per tant del temps un contemporani vostre. Heu de reconciliar-vos amb el temps, abraçar-lo, fer del temps el vostre temps. Fer del temps un contemporani és intentar desempallegar-vos tant com sigui de la nostàlgia paralitzant del passat com de les falsos temors que com la mort de vegades genera el que vindrà. Encara hi sou a temps.

Manel Villar

Institut Poeta Maragall, comiat dels alumnes de 2n de batxillerat, 30/05/2018