"Postveritat", la paraula de moda.

Va haver-hi un temps en què la dreta i l'esquerra es presentaven amb orgull, defensaven les seves posicions i confrontaven les seves idees sense cap vergonya. Ara toca dir que s'està contra allò que ells mateixos han contribuït a edificar, perquè després d'haver perdut peu en la seva relació amb la societat entenen que és el que la gent vol sentir. Patètica deriva de la política, a la qual alguns anomenen postveritat.

El diccionari d'Oxford ha definit aquesta paraula de moda. Postveritat: “Relatiu o referit a circumstàncies en les quals els fets objectius són menys influents en l'opinió pública que les emocions i les creences personals”. Si és així, no veig la novetat: les emocions i les creences personals han tingut sempre un paper molt important en política. D'altra manera com s'explica el pathos revolucionari o nacionalista o resistencialista o el furor competitiu amb què la gent busca reconeixement social?

La novetat no és la influència de les creences i les passions sinó la incapacitat de la política institucionalitzada per captar-les, instal·lada en una lectura economicista, tecnocràtica i estadística de la realitat. La postveritat rau en les mentides dels que intenten atreure la gent presentant-se com el que no són i prometent el que no creuen. I el que és greu és que la ciutadania s’ho prengui seriosament.

Aquest impostat furor antisistema és simptomàtic. En primer lloc: és un reconeixement que el model socioeconòmic que anomenem globalització no funciona satisfactòriament, perquè reparteix els costos i beneficis d'una manera tan injusta que amenaça directament la cohesió de les societats. En segon lloc: confirma la impotència de la política, els que ara es presenten com antisistema no van canviar res quan van governar.

En tercer lloc: la incapacitat de posar límits a la deriva financera del capitalisme està provocant una reacció proteccionista, de replegament dels països a les seves fronteres tradicionals. Com diu Bruno Latour és urgent obrir un camí entre la utopia globalitzadora i la utopia del retorn al passat. En quart lloc: aquest furor antisistema de reconeguts representants del sistema, converteix la política en una dialèctica entre els falsos antisistema i els que segueixen reconeixent-se en el sistema, invocant, com va fer Obama a Grècia, la reforma. I ha posat de moda el discurs de la moralització del sistema. És moralitzable el capitalisme? Crec que no, però ho deixo per a un altre dia.

En cinquè lloc: aquesta reducció del debat polític al pla A (Clinton, Juppé) i el pla B del sistema venut com antisistema (Trump, Le Pen o Sarkozy) posa en evidència el fracàs de l'esquerra i la necessitat d'una pressió ciutadana que reequilibri una política que camina imparablement cap a l'autoritarisme iliberal i postdemocràtic. No crec que sigui necessari recordar la llista: Trump, Putin, Xi Jinping, Erdogan, Orban, Al-Sissi, Maduro, Duterte i tants d’altres.

Josep Ramoneda, La impostura antisistema, El País 18/11/2016