Democràcia i educació.

Cada vegada que un es refereix, amb admiració, a la democràcia com a sistema polític inventat i practicat a la Grècia clàssica, oblida que aquell període dolç, situat entre tiranies i règims oligàrquics, no va durar gaire. Les lleis de Soló en van assentar les bases amb una constitució —abolida per la tirania de Pisístrat—; i Clístenes i Efialtes d’Atenes (el 462) van contribuir en gran mesura a donar forma assembleària a la democràcia atenenca tal com l’hem idealitzada en la persona de Pèricles. Sigui com vulgui, les guerres del Peloponès van donar un cop molt fort a les institucions democràtiques atenenques, i el sistema, després de la mort de Pèricles l’any 429, ja no va ser mai més el que havia estat durant l’escàs període que va de 462 a 429: una mica més de 30 anys. Molt poc temps si es compara amb la llarga trajectòria, anterior i ulterior, dels imperis quasi teocràtics —des del Sacre Imperi fins a la mort de Francesc Josep I, l’any 1917— i de les monarquies autoritàries o els despotismes. Es pot concloure, doncs, que la democràcia ha estat, històricament, un regiment de la cosa pública més aviat efímer, insegur, oscil·lant i molt arriscat.

Naturalment —a Espanya i Catalunya en especial, quan recordem de quin règim venim—, avui tothom prefereix la democràcia a la dictadura o a qualssevol altres maneres de governar i ser governats. Tanmateix, les democràcies del món sencer —tampoc n’hi ha tantes— han patit un declivi, després del gran salt del Nouveau Régime posterior a 1789, que era perfectament previsible. Si un poble no està en perfectes condicions d’informació, i si cada un dels seus ciutadans no posseeix una maduresa intel·lectual suficient —diguem-ne “sobirana intel·lectual”— com per saber què vota i per què ho fa, llavors el més probable, com ja va preveure Tocqueville, és que també les democràcies s’embastardeixin: d’una banda, els que ostenten el poder fan allò que els sembla —inclosa la interpretació de les lleis més fonamentals—, i els qui són manats, a causa d’una sèrie de factors entre els quals l’educació hi té un lloc preeminent, cauen cada vegada més en la confusió, en les idees promogudes per la propaganda i en interessos menuts, molt allunyats del que es considera emblema major d’una democràcia: el benestar comú i el respecte per les idees de tothom.

Això ja es comença a veure amb l’auge dels populismes a bona part d’Europa, però és un fet real de fa decennis als Estats Units. Al moment d’escriure aquesta peça, l’articulista no sap qui ha guanyat les darreres eleccions a aquell país; però tant se val. Allò que ja ha quedat demostrat és que l’opinió de molts votants nord-americans pot decantar-se fins i tot per un partit que menysprea la mateixa condició d’una persona —és el cas de les dones votants enfervorides per un president que les agafaria totes per la cloïssa— o de tot un col·lectiu racial —hispans o negres votant Trump, que és racista de naixement.

Això ha portat un sociòleg nord-americà a escriure un llibre en plena campanya electoral recent, en què mostra un pessimisme quasi apocalíptic pel que fa al futur de les democràcies, en especial la del seu país: Jason Brennan, Against Democracy (Princeton i Oxford, Princeton University Press, 2016), en què l’autor no estalvia dades relatives a allò que Blecua, el meu mestre, deia d’aquells nord-americans als quals donava classes de literatura a la UB: “Son de una ignorancia estupenda”. L’any 1964, als Estats Units, només una minoria sabia que Rússia no formava part de l’OTAN; el 73% no saben, encara avui, què va ser la guerra freda; el 40% no saben contra qui va lluitar el seu país durant la Segona Guerra Mundial; a les eleccions de l’any 2000, encara que més de la meitat dels nord-americans creien que Al Gore era més liberal que Bush, no sabien què significava ser liberal; i a la campanya recent, només un tant per cent molt petit de persones, totes amb grau universitari, han acceptat qualificar Donald Trump, ras i curt, d’imbècil. Com Noam Chomsky, Déu el guardi.

A Espanya les coses no són gaire diferents: molts catalans pensen que la Guerra de Successió va ser una guerra entre espanyols i catalans; molts d’altres no us sabrien explicar què va significar l’ascens de la casa dels Trastàmara a la corona aragonesa; i a molts més —i això és el pitjor— els importa un rave saber tot això, o no saber-ho. No hi pot haver cap democràcia basada en la desinformació, en la mentida, en la manipulació, en la distorsió de la història i, en suma, en una treballada falta de sobirania intel·lectual exercida per tots i cada un dels ciutadans. Si ha d’anar així, millor ser governats per una aristocràcia: no de sang, sinó de coneixements i d’ètica.

Jordi Llovet, Què queda de la democràcia?, El País 09/11/2016