L'estil Trump.

1 . AMENAÇA. Aquest article està escrit sense saber qui ha guanyat als EUA. I, enmig de tanta simplificació interessada, populisme contra continuisme, dolents contra bons, pretén parlar del context, més ençà del resultat. El sociòleg alemany Wolfgang Streeck, en el seu darrer llibre, adverteix que el capitalisme pot morir de sobredosi i diu que “el matrimoni entre la democràcia de sufragi universal i el capitalisme està acabant en divorci”. Però Martin Wolff, al Financial Times, li fa una justa precisió: “L’amenaça avui no és el final del capitalisme, és una depredadora forma de capitalisme postdemocràtic”. Aquesta amenaça autoritària no queda resolta pel fet (que així sia) que Clinton guanyi Trump.

Andreas Huyssen, professor de literatura comparada a la Universitat de Colúmbia, a propòsit del trànsit de les nostres societats cap a l’autoritarisme postdemocràtic, m’escriu: “Sento que estem una mica com al principi dels anys 30. Dictadors guillats a Rússia, a Europa de l’Est, a Turquia, a les Filipines, i declivi de les polítiques democràtiques en els nostres països, accelerat pels universos paral·lels a Facebook i altres mèdia digitals. Amb independència de com acabin les eleccions, aquí la situació és esborronadora. Viurem en un clima embrutit durant molt de temps. Els republicans ja estan parlant de l’ impeachment a Clinton si guanyés”. I potser res expressa millor aquest pessimisme que una rotunda frase de Cornell West, filòsof del grup d’intel·lectuals negres dels anys 90: “Un desastre (Clinton) és millor que una catàstrofe (Trump)”.

És evident que l’estil Trump és una estafa política, i una ofensa ètica i estètica. No té cap intenció de posar en qüestió l’ statu quo de què forma part. Simplement capitalitza el malestar generat per les fractures acumulades en aquests anys nihilistes, en què alguns s’han cregut que tot era possible, amb intenció d’enfilar la via autoritària. És la cultura postdemocràtica emergent de la qual Putin és model. L’explotació del ressentiment sempre ha estat punt de partida dels feixismes. Tanmateix, el fenomen Trump ha servit per fer emergir als mèdia una crua realitat que no es vol mirar a la cara, i davant la qual ara ja ningú podrà al·legar ignorància. Hi ha molta gent que se sent desemparada, exclosa i humiliada. I el racisme i el masclisme estan inscrits en l’ADN de l’Amèrica profunda, com a fruit de transmissions culturals molt arrelades. I quan la societat s’esquerda, aquestes pulsions convergeixen. Sembla increïble, però hi ha molta gent blanca als Estats Units a qui resulta insuportable haver tingut un president negre. Una part de l’establishment americà ha jugat aquestes cartes per reforçar el seu domini. I no ve de fa tres dies.

2 . PARADOXA. Amb l’espantall populista sembla que resolem tots els mals. Haurà guanyat un o altre, però els problemes d’una Amèrica fracturada seguiran igual. Això que en diuen els populismes són l’efecte, no la causa. Si finalment s’imposa Clinton, hi haurà un alleujament i fins i tot un cert triomfalisme, han guanyat els bons, però és una reacció tramposa. S’ha salvat la normalitat, però és aquesta, en la seva incapacitat de reconèixer problemes bàsics, la que afavoreix l’expansió del conservadorisme neofeixista. Els escarafalls antipopulistes són hipocresia. ¿Només els desheretats han donat suport a Trump? No. La immensa majoria dels dirigents republicans -és a dir, de l’establishment neoconservador- està amb ell. No van fer res per impedir que fos candidat. Molts pocs líders del partit se n’han distanciat, només alguns de jubilats, com Bush, Powell o McCain. No li ha faltat el suport d’empresaris coneguts. La paradoxa Trump s’enuncia així: la seva imatge de desequilibrat s’utilitza com a amenaça per justificar que res canviï, però, al mateix temps, la seva calculada campanya és un assaig general de l’autoritarisme postdemocràtic que el republicanisme ha alimentat en els darrers temps. Al pròxim candidat només l’hauran de disfressar una mica millor.

Josep Ramoneda, Un context esborronador, Ara 08/11/2016