El narcisisme pervers.

Jean-Charles Bouchoux 

La fama i l’èxit editorial van arribar a la vida de Jean-Charles Bouchoux (Rodès, el Conflent, 1962) “per casualitat”. Una editorial francesa li va trucar mentre feia unes conferències sobre els mecanismes dels perversos narcisistes per oferir-li fer un llibre sobre el que volgués. Sense dubtar-ho, va proposar la perversió narcisista, un tema que l’editora no coneixia. Malgrat l’oferta, l’editorial “no creia gaire” en l’èxit de l’obra i va decidir editar-ne només mil còpies. L’obra va acabar venent 250.000 exemplars a França. “Ara a casa meva tothom sap què és un pervers narcisista”, confessa somrient. Los perversos narcisistas arriba aquí de la mà d’Arpa Editorial.

Quina diferència hi ha entre un narcisista i un pervers narcisista?

El narcisisme té a veure amb la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Tenir una mica de narcisisme, confiança en nosaltres, és bo i necessari. La perversió apareix quan un vol que els altres el vegin com a perfecte i, al mateix temps, pensa que no val res. Cada taca que trobi a la seva imatge i el faci imperfecte l’atribuirà a una altra persona, la víctima. “Per culpa teva sóc així”, dirà sempre. La línia divisòria no se situa en el fet de voler destruir l’altre perquè el consideri simplement una deixalla, sinó de voler-lo anul·lar.

Molts perversos narcisistes ho són com a conseqüència de problemes en la infància. Es poden curar?

En la psicologia l’única medicina que existeix és el desig del pacient de curar-se. El pervers narcisista no es curarà mai perquè considera que no està malalt sinó que ho està la seva víctima, ja que li ha atribuït els seus símptomes. El pervers narcisista sempre buscarà algú a qui anul·lar perquè no pot fer front a la seva depressió i angoixa d’abandonament interior. Per això no pot entendre el concepte d’alteritat. Durant el temps que duri la relació, la víctima viurà enganyada pensant que algun dia l’altre canviarà.

En què consisteix el procés de curació?

Desidealitzar-se és el més important, més que crear una nova imatge d’un mateix. Cal que vegin que tots tenim defectes, cosa que els farà sentir-se més segurs. Han d’entendre que no han de buscar sempre la seva perfecció, perquè el que fan és buscar en la víctima un error i, quan el troben, el fan servir com la seva gran arma. Són com sangoneres: s’alimenten de les seves qualitats i li donen tot el que tinguin de negatiu a través de la identificació projectiva.

El mite de Narcís és un dels pilars fundacionals de la cultura occidental. ¿La societat accepta l’existència de narcisistes?

Sí, perquè tots estem dividits. Avui la imatge és molt més important que abans: tots volem tenir una imatge perfecta. L’angoixa d’abandonament que tenen els perversos narcisistes és present, en part, en tots nosaltres. La majoria la plasmem sobre els nens, que veiem com uns tresors que cal protegir.

¿Aquesta malaltia existeix també a Orient?

Si acceptem que els mecanismes dels perversos narcisistes són de protecció de la psicosi, existeixen a tot arreu. Tot i això, depèn de què entenguem per bogeria. Hi ha països africans on l’esquizofrènic està considerat mig déu, mentre que aquí els abandonem. Als anys 30, a Alemanya, els primers a qui van assassinar va ser als esquizofrènics.

¿La cultura és la màxima expressió del narcisisme?

També existeix l’esforç que suposa aprendre a fer qualsevol cosa. Però si ningú fos narcisista la cultura no existiria. El narcisisme és un motor vital, i és inherent a l’espècie humana, perquè els nens petits, per exemple, són omnipotents en els discursos dels seus pares, que aproven tot el que fan.

¿Els perversos narcisistes coneixen l’ètica?

No la tenen interioritzada, però la fan servir. Si algú et parla malament ell n’és el responsable, però amb el pervers narcisista ets tu qui n’acabes sent perquè et dirà que s’ha vist obligat a fer-ho, ja que no has respectat l’ètica. La raó amb què ho justifiquen tot ja es pot dir Bíblia o Torà, és igual. Només la volen per emparar-s’hi. Amb l’empatia passa igual: són incapaços de sentir-ne perquè sempre busquen el seu propi reflex en l’altre, que existeix com a mirall. No es poden estimar, i tampoc poden estimar ningú.

¿El masclisme és una forma de pervers narcisisme?

Sí, i el feminisme extrem també. Tot el que crea una divisió és una actitud perversa. El pervers narcisista, però, a diferència del que li passa al Dr. Jekyll, no es divideix en dos. Busca una víctima amb qui es fusiona i a qui li atribueix la cara dolenta -Mr Hyde-. Crea una relació esquizofrènica i quan ja té confiança en la seva víctima li fa creure que no hi pot confiar. Quan diu “Ets una persona en qui no puc confiar” és quan la víctima no hauria de confiar en ell. Tots podem tenir una part perversa, i per això necessitem gent de confiança al nostre voltant. Tenir una meta en comú amb algú altre és un senyal inequívoc per confiar-hi. Saber si estàs amb un pervers narcisista no és qüestió de temps, sinó de distància: si és a la distància justa el veuràs actuar. Per això el pervers sempre vol estar en fusió amb la víctima i rebutja els tercers.

Mariona Folguera Blasco, entrevista amb Jean-Charles Bouchoux: "Si ningú fos narcisista, la cultura no existiria", Ara 16/11/2016