Han i el retrat de l''homo digitalis'.



A una de les seves conferències, Alain Badiou assenyalava la importància del canvi de context històric pel que fa a la pràctica filosòfica. Si mirem enrere observem l’impacte que el drama musical wagnerià va tenir al pensament de Nietzsche, la Revolució Francesa sobre l’obra de Hegel o el capitalisme tardà a les obres de Fredric Jameson. La reflexió de Badiou posa sobre la taula, no només la necessitat de detectar el context actual per a la filosofia, sinó que també, com un saber antic es pot ajustar a aquest espai de discussió. De lluny, Byung-Chul Han és un dels autors que millor ha sabut recollir el guant. Format intel·lectualment a Alemanya, aquest filòsof d’origen coreà ha construït a través de la seva obra un esmolat discurs sobre la societat actual, l’ascendència digital i les transformacions que aquesta revolució ha produït a les nostres vides.

Per a Han el vertiginós creixement del mitjà digital fomenta una barreja de ceguesa i embriaguesa, l’obnubilació davant les seves possibilitats i la incapacitat de valorar-ne completament les conseqüències. Ningú posa en dubte que la nostra percepció i convivència han canviat decisivament. Per això fa falta introduir el bisturí i observar des de dins el grau d’impacte. Per fer-ho, Han s’apropa al retrat de l’homo digitalis i analitza cadascun dels elements que el componen. La manca de distància, que desfà la comunicació digital, produeix una sobreexposició pública de la intimitat i n’elimina l’esfera privada, el respecte. Si bé el teixit digital afavoreix la comunicació, també provoca la debilitat de manifestació. Així, per exemple, Han posa com a focus la societat de la indignació com a moviment volàtil, sense fermesa, poc vinculat a la comunitat, que revela una preocupació per si sol ­–i no per un nosaltres– i la dificultat de vertebrar un diàleg o un discurs.

A la revolució de les masses (la veu del poble), Han oposa l’eixam digital, incoherent i incapaç de quallar en un subjecte d’acció, allunyat d’aquella massa de treballadors amb un objectiu comú. Davant de pensadors com Hardt i Negri, que confien en la multitud com una forma d’oposició a l’imperi, com una classe que resisteix, Han introdueix una de les seves idees més atractives: no cal cap classe dominant que exploti la multitud, ja que avui cadascú s’explota a si mateix i creu que viu en llibertat. L’egoisme i l’atomització de la societat impedeixen, no només la formació d’un espai per a l’elecció en comú, sinó també la creació d’un contrapoder que qüestioni els arguments de l’ordre capitalista. A l’homo digitalis el caracteritza el narcisisme i la soledat.

L’ànim de Han no només el porta a polemitzar amb les visions romàntiques del comunisme, també es qüestiona el gir digital que preconitzaven autors com el txec Vilém Flusser. Així, on aquell divisava un encreuament entre relacions interhumanes, aquest assenyala illes narcisistes de jos i projectes utòpics frustrats; contagiats on no es llegeix ni es pensa, on no es narra, sinó que es comparteix i es difon la informació a tota velocitat, la qual cosa provoca un cansament i l’atròfia del judici i la decisió. Així, precisament, la contribució teòrica més important de Han es basa en reprendre la feina de Michel Foucault i transformar la biopolítica en psicopolítica. Ara que no necessitem un panòptic que ens controli, cooperem i ens vigilem sense necessitat de coacció –internet facilita l’obtenció ràpida d’informació–, podem accedir a tots aquells factors interns que aquell model teòric desconeixia: fer visibles models col·lectius de comportament, dels quals ni tan sols en som conscients com a individus. Un model més eficaç, el psicopoder, perquè pot vigilar i controlar als homes des de dins.



La prosa ferma de Han, sens dubte, proposa les eines teòriques per analitzar allò que les ficcions cíniques i misantròpiques, com Black Mirror, detecten en forma de malestar contemporani. Més que un discurs tancat, l’autor de La Sociedad de la transparencia ens convida a embastar, a través dels seus llampecs d’enginy i l’habilitat per fer servir les herències filosòfiques, la radiografia d’aquest leviatan digital del qual formem part.

Oscar Brox, Byung-Chul Han. Radiografia del leviatan digital, nuvol.com. Punt de Llibre, 10/10/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

The End.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"