Totes les necessitats humanes són reals.

Agnes Heller
Amb la crisi se’ns ha colat una pregunta que no deixem de fer-nos: quines necessitats, de totes les que crèiem que teníem, eren reals? Heu viscut per sobre de les vostres possibilitats, ens diuen. És a dir: heu desitjat més del que veritablement necessitàveu: cases, cotxes, aparells, viatges en low cost i carn cada dia de l’any. A mesura que la crisi s’ha anat instal·lant en les nostres vides, no com un accident, sinó com una situació irreversible, la llista de necessitats falses s’ha anat ampliant: tampoc necessitàvem medicina d’alt nivell per a tots, ni una escola de qualitat per a totes les classes socials, ni una universitat pública oberta al desig de saber del conjunt de la població. El país del diner fàcil i del turisme barat no necessita tants bons professionals, ni tants universitaris, ni tants vells saludables. 

Amb aquest breu retrat del que fa uns quants anys que sentim dir i que repetim, en les nostres converses quotidianes, com un mantra, és fàcil de veure com és de manipulador el discurs sobre les necessitats reals. Perquè, qui té la potestat de decidir quines necessitats són reals i quines no? ¿Hi ha un jutge, fora de la societat, capaç de determinar-ho amb imparcialitat? Aquestes preguntes són les que la filòsofa hongaresa Agnes Heller (Budapest, 1929) ha sabut plantejar amb radicalitat i sense por a les seves conseqüències des de fa molts anys. Demà, dilluns, serà a Barcelona i tindré el goig de poder conversar públicament amb ella a la Pedrera. 

Retrobar els seus escrits i llegir-los en el marc de la crisi m’ha fet entendre una idea molt important: totes les necessitats humanes són reals i legítimes. Home, no!, protestareu. No és necessari canviar de mòbil cada any, ni de cotxe cada cinc, ni acumular tot el que la societat de consum ens ofereix sense fre. Però Agnes Heller és radical. Cal partir d’aquest principi per no deixar pas a la dictadura de qui s’atorga el poder de dir-nos què necessitem i què no. Tan dictadora és la societat de consum com els sermons moralistes del poder austericida actual. 

Totes les necessitats humanes són reals. Però no totes són bones ni totes es poden satisfer, afegeix Agnes Heller. I aquí és on comencen l’ètica i la política. L’ètica és l’elaboració de valors concrets que ens permetin decidir, col·lectivament, que una necessitat és més bona que una altra. Aquest és un procés necessàriament plural, històric i conflictiu. I la política és la presa de decisions que se’n desprèn. Una política radicalment democràtica és aquella que compta amb la participació de tots els individus en l’elaboració dels nostres sistemes de necessitats i la seva satisfacció. Avui, aquesta democràcia radical ja no pot ser una utopia: en el món dels 7.000 milions d’humans fent-se la guerra i esgotant els recursos del planeta és una qüestió d’urgència. 

Marina Garcés, La dictadura de les necessitats, Ara, 26/10/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

The End.

El concepte porta ja una generalitat (Rafael Sánchez Ferlosio).