Diferències entre aforisme i refrany.

Un refrany i un aforisme es distingeixen sobretot per la forma en què s'usen. En general, un refrany s'usa per tancar una discussió, la liquida. Un aforisme en canvi s'usa per iniciar una conversa, l'estimula. ¿D'on procedeix l'autoritat i credibilitat d'un refrany popular? Probablement de la seva repetició. És una vella llei de la propaganda: la iteració fa que una proposició falsa ho vagi sent menys. Cada vegada que ressona una frase feta es cobreix amb una nova capa de vernís protector.

Algunes d'aquestes frases es repeteixen tant que fins i tot arriben a la freqüència típica d'una paraula. No en va existeixen diccionaris de frases fetes. Es podria escriure un diccionari de refranys populars esbojarrats. És tot un projecte editorial. A tall de mostra, comencem amb dues conegudes frases que desafien els fonaments mateixos del coneixement humà.

La primera diu: l'excepció confirma la regla. ¿Com renunciar a una sentència tan còmoda? No obstant, no és fàcil ensopegar amb una frase més absurda. Una excepció és una contradicció entre la regla i la realitat que la regla pretén regular. Funciona com la sirena d'una alarma que avisa que alguna cosa està fallant en el coneixement vigent. La crisi es resol desfent la contradicció: o canvio la meva manera de mirar (i es consolida la comprensió vigent) o canvio la meva manera de creure (i se celebra l'emergència d'una nova comprensió). L'excepció de la regla (la contradicció) anuncia nou coneixement. Si aquest és nou per a tothom, llavors estem parlant d'investigació; si resulta que només és nou nou per a un ciutadà en particular, llavors estem parlant de pedagogia.

Els bons investigadors i els bons pedagogs no amaguen les paradoxes: ¡les busquen! Suggerir que l'excepció confirma la regla equival a assassinar la investigació i l'ensenyament. La frase és d'una ironia perversa: suggereix que les excepcions no només no afecten a les regles sinó que a sobre ¡les confirmen! És de bojos, és tant com dir que una regla només madura quan la realitat aconsegueix desmentir-la.

¿D'on ve aquesta absurditat de la saviesa popular? Potser tot va començar com una broma i, a poc a poc, hem anat oblidant que es tractava d'una broma. Potser tot és el resultat d'un monumental malentès per corrupció de la següent versió original: l'excepció confirma (la necessitat de) la regla ¡següent! Això és justament el que passa en l'àmbit del Dret: quan algú troba la manera de burlar la justícia sense violar la legislació vigent és senyal que ha arribat l'hora de legislar una altra vegada.

Una segona dita popular fa tremolar també els fonaments de la comprensió de la realitat: totes les comparacions són odioses. Si no es pot comparar, llavors no es pot mesurar, ni es pot donar notícia del canvi, ni percebre el temps ni l'espai… Si no es pot comparar, res empitjora ni tampoc millora. En síntesi: si no es pot comparar llavors tampoc es pot comprendre.

En la carrera de l'hominitat cap a la humanitat el gran salt va ser l'adquisició d'un llenguatge capaç de poder fer comparacions. És molt probable que això fos possible gràcies a una gran mutació que va permetre a l'Homo sapiens fer-se preguntes sobre si mateix.

Ja ho hem comentat en alguna ocasió: un animal no pot comunicar res que transcendeixi el temps o l'espai, un animal no pot comunicar a un altre realitats la percepció de les quals no estiguin compartint, no pot explicar històries, no pot inventar-se ficcions. Sense la capacitat de comparar i d'inventar analogies no és possible representar la realitat i a partir d'aquí ens hem de conformar a presentar-la. Odiar la comparació és igual que odiar la facultat mateixa de conèixer. ¿Com es pot arribar a explicar aquest segon error imperdonable de la saviesa popular?

La sentència potser procedeix de la defensa instintiva que fan tots aquells que en algun moment surten malparats d'una comparació. En efecte, una cosa només és idèntica a ella mateixa, i per això sempre es pot apel·lar a certes diferències per intentar neutralitzar certes similituds. Per exemple, si el que es desitja és eludir la comparació entre Escòcia i Catalunya, sempre es poden trobar diferències innegables (en un cas existeix una Constitució i en un altre no, en un cas la part existia abans que el tot i en l'altre no...) com a contrapès a les innegables similituds (identitat, aspiracions polítiques, llengua diferencial...).

Entre dos casos diferents sempre hi ha coincidències i divergències, però l'única manera de confeccionar la llista de les unes i de les altres és esforçar-se a fons en la tasca de comparar.

La bona notícia és que l'afirmació contrària d'un refrany també funciona com a refrany. A veure com ressona: L'excepció acaba amb la regla (1) i Totes les comparacions són adorables (i 2).

Jorge Wagensberg, La saviesa popular no és de fiar, el priodico.cat, 18/10/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

El concepte porta ja una generalitat (Rafael Sánchez Ferlosio).