El llenguatge i les ficcions col·lectives.

Déus i pàtries_MEDIA_1
by Francina Cortés

Durant uns 200.000 anys l'Homo sapiens i l'Homo neanderthalensis van coexistir com a petits grups nòmades. Tots dos eren caçadors i recol·lectors i competien per la mateixa mena d'aliment. Les seves poc probables trobades no devien ser gaire amistoses. Ni tan sols ho devien ser les trobades entre grups d'una mateixa espècie. El temps va fluir a poc a poc durant molt de temps. Coexistir no és el mateix que conviure. Els primers enfrontaments es produeixen a l'Orient Mitjà i, segons sembla, se'ls apunten els neandertals per la força i agressivitat individual que tenien. Però alguna cosa molt especial devia passar perquè al final ens hàgim quedat, nosaltres els sapiens, com l'única espècie del gènere al planeta i que, a més a més, ho fem dins de col·lectius de milers o de milions d'individus. És fins i tot possible que les dues coses (estar molt sols i malgrat tot molt acompanyats) estiguin relacionades entre si.

En l'un contra un, fins i tot en el pocs contra pocs, s'hauria d'haver imposat el neardental. Per tant, si al final s'imposa el sapiens és perquè troba la manera d'organitzar-se en grups significativament més nombrosos. Aquí està la primera clau: el sapiens troba la manera de cohesionar grups grans (segurament per sobre dels 150 individus) per foragitar o liquidar col·lectius menors encara que aquests siguin d'individus més forts. Per comprendre'ns a nosaltres mateixos convé seguir la pista de l'antropòleg Yuval Noah Harari: la clau següent està en el llenguatge (De animales a dioses, Debate, 2014).

Totes les espècies del gènere Homo tenen, com tenen tots els animals, alguna mena de llenguatge per comunicar-se. No obstant, són llenguatges massa rígids i massa aferrats a una realitat concreta. Serveixen per comunicar una realitat local, aquí i ara, amb missatges prèviament empaquetats, tancats i consensuats, com per exemple «¡compte, que ens ataquen!», «¡tinc gana!» o «¡m'encantaria tenir un fill teu!», però no serveixen per improvisar, per crear, i sobretot, ¡no li serveixen a un líder per estalviar-se la conversa directa amb tots i cadascun dels seus súbdits! Es tracta de fragments d'informació que només es poden usar com a paquets sencers. O tot o res. És com si en lloc d'un diccionari de paraules uséssim un diccionari de frases fetes. No és estrany que amb aquesta classe de llenguatge només es pugui aspirar a cohesionar grups de molt pocs individus.

Però una mutació va permetre al sapiens fer un salt de gegant quan de sobte va accedir a un llenguatge amb el qual compartir successos sense necessitat de veure'ls, un llenguatge amb el qual es podien explicar històries, mites, coses que no existeixen, ficcions, episodis que un simplement explica i un altre simplement es creu… Cap animal és capaç de fer una cosa així. Ni probablement tampoc cap altre homínid. Amb la realitat present només es pot convèncer la família més pròxima. Potser hi va haver un estadi previ amb la invenció d'un llenguatge que va permetre disfrutar fent safareig. Amb això, un líder ja pot convertir-se en un mite sense la penosa tasca de manteniment que suposa atendre tots els membres del grup a totes hores.

Amb aquestes idees es poden repensar conceptes humans tan universals com la religió o la pàtria. Edward Osborne Wilson, el gran entomòleg i pensador de la ciència, assegura que han existit fins ara unes 100.000 religions. En síntesi: un grup humà, per sobreviure entre altres grups humans, ha de superar una mínima mida crítica. Això s'aconsegueix amb l'ajuda d'una ficció col·lectiva sempre que els individus no l'adoptin com a tal sinó com una realitat natural, cosa que, al seu torn, s'aconsegueix amb un llenguatge idoni per inventar ficcions. L'etimologia de religió com a religare encara es pot salvar sempre que la cohesió no es refereixi a la de l'humà amb la divinitat sinó a la dels humans entre si. La divinitat té aquí un paper ben clar: avalar la realitat d'una ficció, es digui pàtria, religió o declaració dels drets humans.

El Codi d'Hammurabi, escrit 1.760 anys abans de la nostra era, estableix una jerarquia per als humans estructurada en tres nivells: nobles, súbdits i esclaus. Però perquè a ningú se li acudeixi qüestionar res, aquesta veritat es presenta com a natural i inevitable. No en va el codi està encapçalat pel mateix rei Hammurabi que està al costat del mateix Déu del Sol Shamash. Per un altre costat, la Declaració d'Independència dels Estats Units del 1776 comença així: «Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat…». Més de 3.000 anys separen dues ficcions diferents al servei d'una mateixa idea, potser la peça clau del funcionament de la condició humana.

Jorge Wagensberg, Déus i pàtries, el periódico.cat, 20/09/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Què és el conatus de Spinoza?