Tot és per culpa dels mercats?

George Soros

¿É s cert que hi ha especuladors que poden arribar a enfonsar una moneda nacional important? Sí, és absolutament cert: el dia 16 de setembre del 1992, per exemple, el financer George Soros va canviar prop de 10.000 milions de dòlars en lliures esterlines i va provocar una fluctuació sísmica en l'economia britànica. El govern anglès va haver de devaluar la lliura un 20%, i el senyor Soros es va embutxacar més d'un milió de dòlars en qüestió de minuts. ¿És cert també que hi ha grans corporacions que actuen malintencionadament i fan variar el preu de tota mena de productes de primera necessitat? Sí, és igualment cert: només cal que pensem en les batzegades planetàries que van provocar determinades decisions de l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) als anys setanta. ¿I és cert que algunes decisions econòmiques en principi benintencionades poden arribar a tenir efectes catastròfics semblants, en la mesura que el seu abast és mundial? Sí, és dramàticament cert: pensem què va passar fa ben pocs anys amb la producció massiva de biocombustibles, que van fer encarir de manera brutal productes alimentaris de primera necessitat.

Deixo els exemples perquè no acabaríem mai, però la conclusió és evident: jugar amb els mercats d'una manera o d'una altra -els tres exemples que hem posat tenen una naturalesa ben diferent- sempre comporta un risc. És ben lícit i raonable que els governs es preocupin per aquestes qüestions i tinguin una actitud vigilant i responsable. Fins aquí, crec que tots hi estaríem d'acord. El problema és que les coses són molt més complicades, perquè el mercat -equívoca abstracció!- és alguna cosa més que George Soros, l'OPEP i totes les reunions de peixos grossos amb barret de copa, monocle i havà que vulguin.

Com que hem començat amb un to interrogatiu, continuem-hi. Centrem-nos, per exemple, en el mercat immobiliari, lligat inexorablement, via hipoteca, amb el financer. No es tracta d'un mercat qualsevol, sinó del centre indiscutible d'aquesta crisi. ¿Vostè coneix algú que fa cinc o sis anys fos segrestat per un director de sucursal bancària i, amb una pistola al cap, signés una hipoteca davant d'un notari? Jo tampoc. ¿A vostè li sona algú que, en el mateix període, renunciés a obtenir unes sucoses i de vegades quasi delirants plusvàlues en la compravenda d'un habitatge en nom del bé comú? No em sona gens, a mi. ¿I sap algun cas de persones que hagin triat el seu lloc de residència no en funció de les seves expectatives i necessitats personals sinó en nom del reequilibri territorial? Segur que n'hi deu haver alguna, però és evident que no és la norma. Els mercats també són això. No s'hi val, per tant, a caricaturitzar un problema endimoniadament complicat tot dibuixant quatre senyors que encenen els seus cigars amb bitllets de 500 euros i que dominen el món i els destins dels que hi vivim.

La persecució de l'especulació a gran escala, la que altera el preu de béns i serveis bàsics, hauria de ser implacable, en la mesura que afecta negativament el gruix de la població. Un tipus que genera fam a còpia d'acumular i retenir productes de primera necessitat hauria de rebre un càstig exemplar. Ara bé: ¿què passa amb aquelles conductes col·lectives i generalitzades que acaben provocant terratrèmols semblants? Era prou evident, per exemple, que les famílies que fa uns anys van demanar hipoteques al 120% sobre un valor còmicament sobretaxat s'acabarien enxampant els dits. La pregunta pertinent és: ¿l'Estat hauria hagut d'intervenir en aquell mercat? Potser el problema és que ja ho havia fet. Si la gent prenia aquella decisió irracional era, en part, pel substanciós estímul de la desgravació fiscal. Parlant d'intervenir i de regular: el mercat més vigilat del món és el de la droga, i ja en veuen els resultats. La part positiva de la crisi econòmica -potser l'única- és que ens farà replantejar una pila de coses. Molt de compte, però, a l'hora de fer-ho passar tot pel broc gros.

Ferran Sáez, Els mercats, Ara, 22/07/2011