Potser, en definitiva, qualsevol guerra sempre és
guerra santa, i la història de la humanitat és plena d´exemples que ens indurien a creure-ho. Cada exèrcit, en el combat, es pensa que té Déu al seu favor. I no es tracte exactament del Déu -per dir-ho així- clàssic, un altre mite poderós i excitat hi juga el mateix paper. Però en determinades casos, la situació resulta explícita: la guerra declarada té la connotació clara de
santa. Fa anys que ho estem veien en els conflictes del Pròxim Orient, on els rabins i els ulemes, els uns amb els uns amb Jahvé i els altres amb Al.là, han crispat les respectives feligresies fins a extrems ignominosos. Al pas que van, probablement no quedarà un circumcís viu, llevat dels qui han estat laicament operats de fimosi. I el problema, entre ells, no sembla obrir-se a cap solució racional. Si aconsegueixen una treva, no passarà de treva, i, més tard o més d´hora, la Mesquita i la Sinagoga tornaran a predicar la guerra santa. Morir en la batalla, siga per la pàtria, per la revolució o per alguna altra cosa igualment
secular. pot proporcionar la il.lustre satisfacció del deure complit, del sacrifici per la causa noble, o vés a saber què. Ara: en una
guerra santa el soldat difint té garantida la glòria celestial. I aquesta remuneració deu ser molt estimulant a l´hora d´entrar en combat. Un fanàtic. amb una metralladora entre mans, fa molta por. Fins i tot teòricament.
,
Contra les guerres. Ser Joan Fuster. Antologia de textos fusterians,
Comentaris