El ciutadà, entre el consumidor i el creient.

No pot ignorar-se la crisi del ciutadà com a actor necessari en el marc d'un sistema democràtic. Avui dia, el ciutadà està atrapat en una mortífera pinça entre dues figures alternatives i en gran mesura incompatibles: d'una banda, el consumidor, i l'altra, el creient.

En les societats més desenvolupades, la derrota històrica de l'Altre polític i ideològic, l'alternativa comunista, no només ha debilitat moralment les respostes que donava el comunisme a les preguntes essencials de la vida en el si d'una societat, sinó que en la pràctica es ha desqualificat fins i tot les pròpies preguntes: sobre la naturalesa del sistema polític, sobre la igualtat i la desigualtat, sobre les classes socials, sobre la dimensió pública de l'economia, sobre el benestar social. L'individu s'ha anat tancant cada vegada més en el consum com a valor, com una mesura de l'èxit i el valor individuals, com un marcador d'identitat, fins i tot com a forma de passar el temps d'oci. D'altra banda, el consumidor no té temps per comprometre´s en el marc de la societat, a favor de la participació, del seu propi progrés cultural, o per qüestionar el funcionament de la societat. El consumidor no està interessat en la política.

En el pol oposat de la línia divisòria geopolítica i socioeconòmica que caracteritza el món contemporani, el ciutadà és una figura que escasseja. Encara que la seva aparició ha estat històricament evitada o dificultada tant pels dictadors tradicionals com pels moderns, actualment la difícil situació dels individus i grups privats de drets i sumits en un món despullat de representació, un món de poder arbitrari i governs corruptes, tendeix a ser afrontada pels defensors radicals de la fe religiosa polititzada. En aquestes regions menys desenvolupades del món, el ciutadà, en el millor dels casos in statu nascendi, està sent suplantat pel creient. Esperonada per la repugnància i la rebel·lia enfront del poder no democràtic, aquesta nova forma de politització també és antidemocràtica per naturalesa, en la mesura que nega tant els drets procedimentals com els substancials als qui no comparteixen la mateixa fe religiosa.

No hem d'oblidar mai que la política de masses pot ser igual de antidemocràtica, si no més, que la política oligàrquica. Cal afegir que tant el consumidor com el creient, a diferència del ciutadà, són intrínsecament propensos a adherir-se a fórmules populistes i a seguir líders polítics populistes. Ni el consumisme ni la fe fonamentalista són ocupacions o simples formes de conducta. Són passions. Com podem tornar-li a la ciutadania la passió que ha estat capaç de suscitar en altres temps?


Roberto Toscano, Ocho preguntas sobre la democracia, Claves de razón práctica nº 213, Junio 2011