Quins són els objectius de la neuroètica?

En la segona meitat del segle XX, en efecte, es van desenvolupar models del cervell molt diferents, que el descriuen com dinàmic i variable, actiu de manera conscient i no conscient, i que recalquen i posen de manifest la importància de l'impacte social sobre aquesta arquitectura, en particular a través del pes considerable de les petjades culturals que són allà epigenèticament emmagatzemades.

Amb l'emergència d'aquests models, la consciència s'ha convertit en un objecte d'estudi per a les neurociències d'una manera molt més realista del que ho havia estat fins llavors, i això en virtut del fet que d'ara endavant serien tingudes en compte les propietats plàstiques, creatives i emocionals del cervell, així com les seves característiques culturalment induïdes. En conseqüència, i d'una manera transcendent, les neurociències van adquirir una pertinença normativa, en el sentit que es van tornar pertinents per comprendre la forta inclinació que tenen els humans per construir sistemes normatius (per essència emocionals): sistemes morals, socials, legals, etc. Per què l'evolució de les funcions cognitives superiors van produir éssers morals més que amorals? Què significa per a un animal (humà o no) "actuar com un agent moral"? D'on ve la nostra predisposició natural (en gran part neural) per produir judicis morals?

Els progressos neurocientífics i els desafiaments que troben inspiraren noves disciplines, una de les quals és la neuroética, que tracta sobre els beneficis i els perills potencials de les investigacions modernes sobre el cervell, i igualment s'interroga sobre la consciència, sobre el sentit de si i sobre els valors que el cervell desenvolupa. La neuroética està en la interfície de les ciències empíriques del cervell, de la filosofia de l'esperit, de la filosofia moral, de l'ètica i de les ciències socials, i pot ser considerada, en virtut del seu caràcter interdisciplinari, com una subdisciplina de les neurociències, de la filosofia o de la bioètica en particular, en funció de la perspectiva que es vol privilegiar. Es pot establir una distinció entre la neuroética aplicada, que es concentra en problemes pràctics com els problemes ètics suscitats per les tècniques de neuroimágens, per la millora cognitiva o la neurofarmacologia, i la neuroética fonamental, que s'interroga sobre la manera en què el coneixement de l'arquitectura funcional del cervell i de la seva evolució pot aprofundir la nostra comprensió de la identitat personal, de la consciència i de la intencionalitat, el que inclou el desenvolupament del pensament moral i el judici moral.

Kathinka Evers, Neuroética. Cuando la materai despierta, Katz editores, Madrid/Buenos Aires 2010