Fukuyamisme.

Francis Fukuyama

Torna, imparable, la dreta al poder polític a tot arreu, no únicament a Espanya, sinó també a Europa i bona part del món (m'avanço al sarcasme: de l'altre, de l'econòmic, és obvi que no se n'ha anat mai). I torna amb una de les consignes que més dividends sembla haver-li rendit en el terreny propagandístic des de fa mig segle, la consigna -teoritzada paradigmàticament per Daniel Bell- del final de les ideologies, amb prou feines maquillada en altres formulacions anàlogues posteriors com a govern d'experts o -una de les últimes troballes publicitàries locals- govern dels millors. L'objectiu últim de la consigna és intentar justificar per enèsima vegada que la vella distinció entre dreta i esquerra ha deixat de tenir sentit, i que l'únic que s'ha de reclamar als responsables polítics és eficiència per resoldre els problemes que el conjunt de la societat (¿s'han adonat quant es parla últimament de transversalitat ara en aquestes latituds a costa de la independència?) té plantejats en cada moment.

Desactivades -o desacreditades- les idees, especialment les polítiques, s'obren pas els sentiments, disposats a ocupar el lloc i la funció d'aquelles. Una vegada desacreditats els corpus ideològics tradicionals (com en un altre moment era una determinada ciència de la història, o el convenciment d'estar del costat del subjecte històric emancipador), que funcionaven a manera de robustos avals per a la nostra acció, les certeses han estat desplaçades per les conviccions, i les passions o les identificacions emotives, incapaces de complir la funció d'eines per ajudar-nos a interpretar el món, actuen a manera de consolador bàlsam contra les frustracions que aquest ens provoca.

D'això últim -de la consciència de la pròpia debilitat- en tenim sobrades proves. Només cal pensar en els diferents diagnòstics que s'han presentat en relació amb el nostre present i sobre el futur que ens espera. D'un costat, potser el més publicitat ha estat el que va presentar a finals de la dècada dels 80 Francis Fukuyama, diagnòstic que, en vista del que ha acabat passant, potser val la pena recuperar. Com en el seu moment Perry Anderson es va encarregar d'assenyalar al seu llibre titulat Los fines de la historia, bona part de les crítiques que el politòleg d'origen japonès va rebre es recolzaven en el malentès d'interpretar la seva proposta en una clau equivocada. Fukuyama, al cap i a la fi, no feia altra cosa que intentar articular discursivament un conjunt dispers d'opinions, absolutament generalitzades en la dècada dels 80, quan la crisi del socialisme real feia que s'estengués com una taca d'oli el convenciment que el model capitalista s'havia quedat sense alternativa. El plantejament de l'autor d'El fin de la historia y el último hombre era susceptible de múltiples objeccions, però probablement el seu flanc més feble no era aquell pel qual tant se'l va atacar (com si del que ell presentava com una descripció de l'estat de coses existent es pretengués una proposta debatible, a la qual simplement es pogués oposar una preferència contrària de la mena «ah, doncs jo no sóc partidari de donar per acabada la història»).

L'aspecte del seu plantejament que, des de la perspectiva actual, se'ns revela més criticable té a veure amb l'estatut del seu diagnòstic. Com va assenyalar ben aviat el filòsof italià Gianni Vattimo, el que ha arribat al final és la idea del final de la història: resulta autocontradictori un diagnòstic sobre el fet històric que es presenti a si mateix com situat per sobre de la història, oblidant que el convenciment segons el qual ja mai més serem capaços de generar una forma de vida diferent i superior a l'actual és, també, el resultat d'unes concretes i ben específiques circumstàncies històriques.

Però potser es podria fer una relectura a la baixa de les tesis de Fukuyama que, en comptes d'afirmar la radical impossibilitat de concebre una organització millor del món, assumís precisament la radical limitació de la nostra perspectiva. Reinterpretat així, el publicitat final de la història perdria la seva aspiració gairebé metafísica per transformar-se en una prospectiva, molt més modesta, que potser podria quedar formulada en termes semblants a aquests: «Fins allà on arriba la vista, no hi ha model econòmic alternatiu a la manera de producció capitalista ni forma d'organització de l'esfera política superior a la democràcia liberal». Un parell de dècades després d'aquesta formulació, immersos enmig d'una crisi d'incalculables conseqüències, tot just comencem a entreveure els efectes del fet que el capitalisme s'hagi quedat sol. O, el que és el mateix, que durant un temps -un temps en què, per desgràcia, encara ens trobem, sense que ningú sigui capaç de preveure fins quan- Fukuyama hagi tingut raó. Ens ho van advertir ja fa uns mesos els mateixos nois que han acampat aquestes últimes setmanes a les nostres places: «El problema no és la crisi; és el capitalisme». Sincerament, no crec que es pugui dir millor.

Manuel Cruz, ¿I si Fukuyama l´hagués encertat?, El Periódico de Catalunya
http://pitxaunlio.blogspot.com/2010/09/som-fukuyamistes.html