John Rawls i la justícia.





Com Plató, Locke, Hobes o Rousseau, Rawls treballa amb situacions ideals, o “experiments mentals”. Ni el filòsof rei va existir mai, ni s’han fet guerres de tots contra tots, ni l’estat de naturalesa té cap altre sentit que el d’obligar-nos a reflexionar sobre el que podia haver estat i sobre la diferència entre la realitat i l’ideal. Alguns dels experiments mentals rawlsians (“l’única manera justa de tallar un pastís és que qui el talla no sàpiga quin tros se’n menjarà”) són gairebé tòpics obligats en una bona classe sobre la justícia. Tècnicament, aquesta és la idea de la “posició originària” de la teoria de la justícia. 

Seguint una proposta de l’economista William Vickerey i la “teoria de jocs” de John Hersany, Rawls apel·là a un instrument anomenat “vel d’ignorància”,(a la Teoria de la justícia es tracta de la “situació original”). Rawls ens proposa pensar la justícia com l’opció que triaríem sota una situació de “vel d’ignorància” si no sabéssim quina és la nostra classe social, la nostra educació, el nostre sexe o la nostra raça. 

Aquesta teoria ideal ha estat molt discutida per abstracta, perquè al món real els individus mai trien sense saber quin són els seus interessos. Però té una conseqüència interessant. Si hi prenguéssim com a principi l’opció del vel d’ignorància, la justícia no funcionari segons un criteri d’igualtat estricta, ni d’utilitat interessada, sinó d’equitat. O el que és el mateix: no donaríem a cadascú el mateix, sinó el que necessita per viure en condicions de dignitat, perquè nosaltres podríem ser també desafavorits algun dia. D’aquí, per exemple, la necessitat de les polítiques compensatòries envers grups minoritzats, que defensen avui totes les opcions polítiques progressistes. 

Com diu Jiménez Girao: “el que pressuposa Rawls és una societat de persones raonables per fer una democràcia justa. Però per voler cooperar no es pot estar ni en la misèria ni ser riquíssim. Per això en societats molt polaritzades hi ha pocs rawlsians. Els youtubers que marxen a Andorra per no pagar impostos segur que no han llegit Rawls, ni estan a favor de l’equitat. És obvi”. Suposadament, els individus racionals (per a Rawls tan sols són “individus racionals” els qui no estan corcats per l’enveja, cosa que cal tenir en compte!) voldrien ser també individus justos i viure en societats estables. “Rawls –diu Vergés– suposa que tots els ciutadans són lliures, iguals, raonables i racionals”. “No sé si és molt suposar. Potser és poc realista veient la mena de gent que som. Però en tot cas és una hipòtesi més digna que suposar que tothom viu manipulat i duu una vida de misèria”, rebla Jiménez Girao.

El bo i el just 

Metodològicament, Rawls va optar per fer una cosa que en la filosofia europea continental se li ha retret molt, però que és crucial en la seva obra: va diferenciar el bo del just, i va optar pel just”, recorda Vergés per a qui l’experiència de Rawls, que havia fet el servei militar al Japó durant la II Guerra Mundial, i la lluita pels drets civils dels afroamericans, són experiències decisives a l’hora de plasmar teoria rawlsiana de la justícia.  En un dels seus últims articles, que porta per títol “50 anys després d’Hiroshima”, publicat en 1999, encara és patent el sentiment d’injustícia que experimentava Rawls en recordar les circumstàncies del bombardeig.  

Rawls pensava, d’acord amb els principis de la Constitució americana, que cadascú té el dret a buscar la seva pròpia felicitat, però que la justícia és el criteri decisiu per determinar què és una bona societat. Cadascú pot tenir la seva pròpia opinió sobre Déu, sobre com ha de viure o sobre com passar les vellúries. Això és el que ell anomenava una “doctrina integral”. Però ningú ha de poder imposar-la als altres i, en canvi, si és racional, ha d’acceptar que els criteris de llibertat o de justícia han de ser respectats per tothom. Ho resumia en una frase que s’ha fet famosa: “Si l’esclavatge no està malament, res està malament”. No hi ha consideracions d’utilitat que valguin a l’hora de justificar cap injustícia. 

El programa d’investigació al qual Rawls va dedicar tota la seva vida es pot resumir en una pregunta: com és possible que existeixi i es perpetuï una societat justa i estable, constituïda per ciutadans lliures i iguals però que fan opcions incompatibles, tot i ser racionals. En definitiva, la qüestió és com fer possible que la llibertat sigui justa. Les democràcies són febles perquè són pluralistes, val a dir, perquè admeten diversos sistemes de valors i hi coexisteixen opinions diverses sobre el bé. Cal, doncs, que hi hagi un seguit de principis de justícia que resultin compatibles amb el pluralisme. Al pròleg de la traducció catalana de la Teoria de la justícia (ed. Accent, Girona, 2010), el professor Vergés valora l’obra de Rawls perquè evita “confondre la imparcialitat amb la impersonalitat” i, en conseqüència, permet donar empara a la diversitat i al pluralisme.   

Justícia com a equitat

Segons va escriure Rawls a la Teoria de la justícia, de manera general en una societat que podem considerar justa: “Tots els valors socials (...) han de ser distribuïts a parts iguals, tret que alguna distribució desigual d’algun o de tots aquests valors sigui en benefici de tothom”. Aquest axioma es desplega en els dos principis de justícia que va argumentar extensament al seu llibre. D’una banda, cal un “principi de llibertats bàsiques iguals”, de manera que tothom pot reclamar el que anomena “un esquema planament adequat de llibertats bàsiques iguals”, compatible amb les llibertats de tothom. 

Ara bé, l’igualitarisme s’ha de matisar perquè sense unes dosis de desigualtat no hi hauria incentiu socials per progressar, ni per assumir més responsabilitats. La desigualtat, doncs, pot generar més eficiència, i fer-ho en benefici de tothom. D’aquí que les desigualtats s’han de gestionar d’acord a “condicions d’igualtat d’oportunitats equitativa” i promovent “el major benefici per als membres menys avantatjats de la societat”, segons el que anomena “principi de la diferència”. Som rawlsians quan, per exemple, reservem determinades places per a membres de les minories que no hi podrien accedir per manca de mitjans. Òbviament, el liberalisme rawlsià no té res a veure amb el “liberalisme de mercat”, perquè accepta la lliure competència només dins un marc regulat i procura corregir les desigualtats a través d’un criteri distributiu.  

Si no hem fet res per néixer en una família rica o en una de pobra, blancs o negres, catalans o australians, no hi ha cap raó tampoc per tal que la justícia afavoreixi determinades institucions socials o determinats grups. Tothom ha de tenir llibertat de consciència, llibertat d’associació, llibertats personals, dret a vot, a ocupar càrrecs públics, en les mateixes condicions. Sense igualtat d’oportunitats no hi ha justícia. Cap privilegi és, doncs, acceptable ni per raó de classe, ni de sexe, ni de religió o de raça. I això a l’època de Vietnam tenia una primera conseqüència: cap estudiant universitari tenia dret a saltar-se el reclutament militar amb l’argument que els universitaris eren necessaris per al progrés del país.

Segons Rawls, la societat ha d’organitzar-se de manera que neutralitzi al màxim l’impacte de la mala sort natural o dels atzars social (penseu en el pes de la família o del lloc on neix) i la justícia ha d’actuar sobre aquestes perspectives al llarg de la vida individual. Les desigualtats no desapareixen en absolut, però els més desafortunats –els més penalitzats pel destí– serien els primers a beneficiar-se’n. 

Ramon Alcoberro, John Rawls en el seu centenari, eltemps.cat 15/02/2021

https://www.eltemps.cat/article/12757/john-rawls-en-el-seu-centenari?fbclid=IwAR1TycddBhNRus7bft_7zLYqHQHyA8EhyrMJ_thRitbJRDDjFIasGRGMqXA

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"

El teorema de Tales.