Per què Kant es va equivocar?
 |
Ni en el meu somni més humit hauria pogut imaginar que veuria un personatge d’una sèrie per adolescents declarant que “Kant és un semat“. Una altra raó més per enamorar-se de l’Oksana, que va triar el concepte acadèmic idoni per qualificar una de les conclusions més delirants de l’ètica kantiana. El gran taló d’Aquil·les de la filosofia d’Immanuel Kant és l’experiment mental amb què el Merlí comença la classe, en què el filòsof alemany es va veure obligat a defensar que si un assassí truca a la teva porta preguntant si amagues un amic al qual busca per matar, l’única sortida moralment acceptable és dir la veritat. Semat es queda curt. Es nota que l’Héctor Lozano és un nietzscheà convençut no té por de criticar algun dels postulats més forts dels moralistes cristians com és l’estigmatització de la mentida. No defensaré l’indefensable: Kant es va equivocar, però és important preguntar-se per què.
L’imperatiu categòric posa la coherència per damunt de les conseqüències. “Facis la justícia encara que el cel s’enfonsi”. La força magnètica amb què ens atrau aquesta ètica neix de l’apel·lació al triomf de la dignitat humana sobre la satisfacció dels desitjos, de la raó per damunt de l’animalitat. Una lògica que és ni més ni menys que la fonamentació última dels Drets Humans. Però, com explica el Merlí, Kant va haver de postular l’existència de Déu perquè li semblava tan intolerable que el món terrenal no recompensi els que actuen moralment que calia mantenir l’esperança d’una altra vida millor on aquesta injustícia quedés redimida. Com podia ser d’una altra manera? Nosaltres, que tenim molt bones raons per dubtar del paradís, preferim trobar dreceres per a la satisfacció aquí i ara, per si de cas després no hi ha un després. I esclar, mentim.
Joan Burdeus, Merlí. Tothom menteix per si de cas, Núvol 11/10/2016
Comentaris