No era un atribut propi de les persones, la intel.ligència?

by Matthias Stom

En una pàgina d’aquest mateix diari, diumenge passat, apareixia la notícia Barcelona perd quasi el 30% dels quioscos de premsa en cinc anys. Per molt que un llegís i rellegís el text que acompanyava aquest titular, no es veia enlloc ni la més lleugera aproximació a quina podia ser la veritable causa eficaç que tanquin els quioscos.

Vet aquí una notícia que convé relacionar amb unes altres, que el lector trobarà acompanyades de tota mena d’estadístiques si les busca a internet o a l’hemeroteca de qualsevol diari: les editorials es troben totes a la vora de la ruïna; tanquen moltes llibreries de qualitat; la massa de lectors crítics del país minva més com més va; les biblioteques públiques s’han convertit en mediateques i centres d’esbarjo; a les biblioteques universitàries ja no hi ha gairebé cap estudiant que demani llibres per estudiar —en tenen prou amb els apunts i amb la Wikipedia—; els nens i nenes deixen de llegir literatura quan fan el pas de l’ESO al batxillerat; i l’Institut d’Estudis Catalans dicta una nova normativa ortogràfica, segons la qual els accents diacrítics no tenen cap importància: “L’home dona a la seva dona un do, i un re, i un mi-fa-sol, tot sol de cara al sol, ajagut damunt el sol de la cambra”. Apa! Diuen que ho fan per tal com els jovenets no suspenguin tant els exàmens. El pròxim pas serà eliminar l’ensenyament dels logaritmes i les derivades; l’altre, prescindir fins i tot de l’àlgebra més elemental; l’últim, no ensenyar ni l’alfabet: al cap i a la fi, les calculadores i els telèfons portàtils ja resolen aquesta mena de problemes.

Doncs bé: una de les raons més òbvies per les quals els quioscos desapareixen pertot és, senzillament, que la gent, amb excepcions, no llegeix ni diaris ni res de res. Ja vaig explicar en un altre article que al quiosc que es troba a la cantonada del carrer Aribau amb Gran Via, al davant mateix de la universitat, van deixar de vendre diaris i ara només venen llaminadures i revistes pornogràfiques. No està clar quin col·lectiu universitari compra cada cosa: potser els professors compren llaminadures i els estudiants pornografia, o al revés.

La causa que explica totes les defeccions que hem apuntat, per molt suat que sigui l’argument, per molt reaccionari que sembli, per molt antiquat que resulti, s’ha d’anar a buscar en l’auge de les noves tècniques, mal anomenades (damunt!) noves tecnologies, cosa tan impròpia com quan diem que “tindrem una bona climatologia”, en comptes de dir "farà bon temps”: la tecnologia i la climatologia són ciències, no altra cosa.

Ja fa temps que els polítics —ells, més que ningú—, però també la classe professoral, en especial la que es dedica a l’ensenyament primari i secundari, aplaudeixen amb una candidesa digna del llibre de Voltaire l’emergència dels telèfons intel·ligents —¿no era un atribut propi de les persones, la intel·ligència?—, les tauletes, els ordinadors i tota la pesca informàtica que ja sabem.

També en aquest mateix diari vaig llegir la informació segons la qual “el curs passat, més de 24.000 alumnes van participar en algunes de les activitats de mSchools (?!), com ara la proposta Mobile History Map (?!), que promou l’ús de la tecnologia mòbil aplicada a l’àmbit de les Humanitats (?!)”. Pura candidesa, màxima ingenuïtat, amagat propòsit d’enviar tots els alumnes del món a la ignorància més estupenda, a la incapacitat de pensar i en-raonar per compte propi, a la possibilitat de bastir l’educació sobre la base d’una dialèctica verbal, oral i escrita, com va propugnar tota la història de la pedagogia fins fa cinquanta anys.

És difícil pensar, avui, en la restauració dels valors cívics i humanistes que havien presidit l’educació de tot el continent fins que va aparèixer aquell somiatruites anomenat Rousseau, que pretenia —com ho volien les escoles de la “nova pedagogia” dels anys 1970 i 1980, que ensenyaven els nens a pujar als arbres, no fos cas que haguessin oblidat que venim dels micos— que tots els nens són d’una bondat angelical i que només cal deixar que segueixin els seus impulsos naturals per bastir la ciutadania més civilitzada que hom pugui imaginar: delinqüents inclosos, ai las! Prou ximpleria, si us plau!

Recordeu als infants que Dante, Cervantes o Flaubert, també Newton i Fermat, van escriure amb una ploma d’au! I rellegim aquell llibre, publicat a Menorca el 1903, que es deia: La Escuela Práctica. Obra destinada a promover la enseñanza primaria moderna [...] poniendo en juego las facultades de los niños, para evitar que éstos caigan en la pereza de no pensar y de no discurrir que los convierte en autómatas.

Jordi Llovet, 'Puer technologicus', El País 07/10/2016