Aristòtil i el moviment.

Aristòtil

Vivim en un món que es transforma acceleradament. La realitat social es mou, la naturalesa es mou, el cosmos es mou i nosaltres, éssers humans, ens movem no només en la nostra biografia i dimensió física, també en les idees i valors. Tan accelerat és el procés que el sociòleg Zygmunt Bauman ha qualificat el present de «modernitat líquida». En les nostres mans les institucions i els paisatges també es transformen. Potser aquest context, que sovint genera inquietud i perplexitat, fa recomanable girar els ulls cap al passat, perquè el moviment i la permanència van ser objecte de reflexió per a molts filòsofs i científics de l’antiguitat.

Parlem, per exemple, d’Aristòtil, filòsof grec del segle IV aC que va dedicar una part important de la seua reflexió al moviment i el canvi, en escrits com ara De anima, De motu animalium o De generatione animalium, entre d’altres. Aristòtil identificava canvis substancials com el que es dóna quan un embrió és creat a partir d’una cèl·lula o un arbre es configura a partir d’una llavor, o també quan la mort transforma un ésser viu en matèria inerta. Tanmateix Aristòtil considerava altres formes de canvi, com les merament accidentals o les que representen només un canvi de posició, com el moviment en l’espai. Però descriure els tipus de moviment és més senzill que explicar-ne l’origen, les causes que el provoquen o els seus propòsits.

Veiem que el pensament filosòfic antic mostra una qualitat innegable: la seua complexitat i l’ambició de conèixer més enllà de les evidències. A diferència del reduccionisme metodològic i conceptual de la ciència moderna, la filosofia natural antiga –i més concretament l’aristotèlica– planteja qüestions susceptibles de debat com ara entendre que una cosa canvia i no canvia al mateix temps, ja que continua sent la mateixa cosa abans i després del canvi. Però, al mateix temps, tot canvi implica una nova forma de ser, com es veu en el trànsit entre la vida i la mort, o la ignorància i el coneixement.

Tractant de donar resposta a qüestions que la ciència moderna mai gosaria plantejar-se, Aristòtil proposa la següent explicació: les coses canvien de forma o de propietats accidentals, i tanmateix conserven la identitat. Identitat o essència són conceptes que la ciència moderna ha deixat fora del seu espai epistemològic. En cas que el canvi siga accidental, roman la forma o les propietats substancials, però si el canvi és substancial, roman la matèria.

Aquest entramat conceptual es fonamenta a distingir una doble dimensió de les coses reals: la material, que roman, i la formal, que canvia de la potència a l’acte. Però aquest moviment o transformació, que és el pas de la potència a l’acte, requereix una causa que l’impulse, i Aristòtil la denomina «causa eficient». I a més tot canvi està orientat a una finalitat, a la qual el nostre filòsof anomena «causa final». Aquesta és una clau essencial per a explicar l’ordre del cosmos, la finalitat del qual és aconseguir el grau màxim de perfecció. Un optimisme aristotèlic que consisteix a pensar que tot canvia per millorar, actualitzant les millors potencialitats.

Dit d’una manera esquemàtica, el concepte aristotèlic de canvi i moviment implica la intervenció de quatre causes: la causa material, la causa formal, la causa eficient i la causa final. La matèria és l’element més passiu del canvi, que rep una forma o una altra en els processos de realització de les seues potencialitats. La causa eficient és la que executa el canvi i la causa final, la que l’orienta cap a un propòsit.

Fora o dins de l’epistemologia científica, el model aristotèlic d’explicació del canvi bé podria servir per fer-nos entendre molts aspectes de la condició humana, de la societat i fins i tot de la política.

Josep Lluís Barona, Moviment i canvi en la natura, Mètode primavera 2016