Justícia: allò que és més just per al poderós.

El Roto

Trasímac (1)- Cada govern estableix les lleis en relació amb la seva pròpia conveniència, la democràcia lleis democràtiques, la tirania tiràniques, i les altres de la mateixa manera. Tanmateix, en establir-les, evidencien que per als governats és just allò que és convenient per als governants, i a qui s´allunya d´aquesta norma el castiguen com a delinqüent i injust. Així doncs, això és, estimat amic, el que dic: que en totes les ciutats just és el mateix, allò que és convenient per al govern constituït. I això és en cert sentit el que domina, de manera que per aquell que raona rectament passa que just és a tot arreu el mateix, la conveniència del més fort. (República, 338 d)

Trasímac (2)- Cal observar, ingenu Sòcrates, que un home just sempre surt perdent davant un altre d´injust. En primer lloc, en els acords recíprocs, on un s´associa amb un altre, mai no veuràs que en el trencament de la relació el just tingui més, sinó menys, que l´injust. En segon lloc, en els assumptes de la ciutat, quan es tracta de pagar alguns impostos, en les mateixes condicions el just paga més i l´injust menys, però quan es tracta d´ingressos, el just no guanya res i l´injust molt. I quan un dels dos accedeix a alguna magistratura, al just, sin més no els assumptes domèstics li van pitjor per deixar-los desatesos; al seu torn, d´allò públic no obtè cap utilitat per ser just; a més de tot això, es guanya l´enemistat dels familiars i amics quan no vulgui ajudar-los contra la justícia. A l´injust, en canvi, li passa tot el contrari d´això. (República, 342 d)

Trasímac (3)- Fíxa´t´hi si vols discernir quant més ens convé en el nostre interès privat ser injust que just. Ho esbrinaràs amb més facilitat si et situes en la injustícia perfecta, la que fa plenament feliç a l´injust i completament desgraciats a qui la sofreixen i no volen cometre-la. Aquest és el cas de la tirania, que d´amagades o violentament s’apodera del que és dels altres, sigui sagrat o profà, privat o públic, i ho fa no en petites parts, sinó tot de cop. En cada cas, quan algú no arriba a amagar la seva injustícia, és castigat i es fa creditor a la màxima deshonra. (...) Però quan algú, a més de robar els béns dels ciutadans, arriba fins i tot a esclavitzar-los i a explotar-los, en lloc d´aquests apel·latius vergonyosos li atorguen el nom de feliç i venturós, no només els ciutadans, sinó també tots aquells que se n´adonen que ha comès la injustícia completa. Ja que no és per por a cometre actes injustos sinó a patir-los pel que censuren la injustícia els que la censuren. D'aquesta manera es demostra,Sòcrates, que la injustícia és quelcom més fort, més lliure i més poderós que la justícia, i el que he dit des del principi, allò just és justament allò convenient per al més fort mentre l´injust és avantatjós i convenient per a un mateix. (República, 342 d)