Per què perdura l'imaginari religiós?

Els humans som els únics animals del planeta conscients d'estar vius, i el preu que paguem per aquest privilegi és molt alt. Saber que la nostra existència no és infinita ens genera una sèrie de temors que incideixen de manera important en el nostre comportament, no tan sols com a persones, sinó també a nivell d'espècie. La principal conseqüència d'això ha estat l'aparició al llarg de la història d'una gran diversitat de religions, que es fonamenten a plantejar realitats alternatives per facilitar l'acceptació de la nostra morta­litat.

Dit d'una altra manera, mentre que no podrem demostrar mai que un déu hagi creat l'home, és evident que l'home ha creat el concepte de déu com a ansiolític per a les crisis existencials. Per exemple, la perspectiva d'una pròrroga celestial més enllà dels límits biològics de la vida a la Terra pot fer més suportable la poca rellevància que té l'individu dins de la immensitat de l'univers.

Tot i que aquesta mena de creences basades en llegendes primitives no són necessàriament incompatibles amb el raonament científic, cadascú tendeix a escollir majoritàriament un o altre punt de vista com a guia principal per entendre el món que ens envolta. Però hi ha una sèrie de moments en què se'ns fa gairebé imprescindible recórrer a la imaginació per suavitzar l'impacte pertorbador de la crua realitat. Ho he experimentat jo mateix aquests dies, quan el meu fill de set anys s'ha hagut d'enfrontar per primera vegada amb la mort d'algú de la família propera. A l'hora de fer-li entendre per què no tornaria a veure aquesta persona que tant estimava, no li he explicat que, a causa dels camins insondables de l'evolució, quan les funcions bioquímiques d'un organisme s'interrompen l'entropia s'apodera d'ell d'una manera irreversible, que seria una descripció mecanística del fet ajustada a la realitat tal com la coneixem. En lloc d'això, l'he consolat dient-li sense vacil·lar que aquest familiar a partir d'ara el vigilaria des del cel, on estaria ­jugant amb els seus amics els àngels.

Això es podria considerar molt més que una mentida piadosa: per resoldre un conflicte emocional, un científic ha recorregut de manera automàtica a una fantasia molt elaborada que prové de les tradicions ancestrals de la seva cultura, i que li ha fet més servei pràctic en aquest context que no pas l'explicació purament biològica, sigui o no congruent amb la seva forma habitual de pensar. És una prova de com la religió està immersa en el teixit bàsic de les interaccions socials, encara que no sempre en siguem conscients, i en trobaríem moltes més.

Hi ha experts que proposen que aquesta necessitat gairebé instintiva de recórrer en moments clau a un ésser diví superior i a tota la parafernàlia que l'envolta ha jugat de fet un paper important en el desenvolupament i el manteniment de les complexes xarxes socials humanes. Aquesta teoria defensa que, sense la idea de déu com a entitat totpoderosa i omnipresent, les societats no haurien pogut arribar mai a ser tan grans i estables com ho són ara. Una de les raons seria que, més enllà de proporcionar un confort puntual, la divinitat representaria un codi moral superior rigorosament vigilat des de dalt, que arribaria on les lleis i la policia humanes no poden, evitant d'aquesta manera que els ciutadans cometessin crims que desestabilitzarien la comunitat.

Un treball recent del doctor Joseph Watts, que estudia les gairebé 400 civilitzacions primitives de les illes d'Austronèsia, entre Madagascar i Rapa Nui, proposa precisament el contrari, que potser la presència d'un déu que ho veu tot no és tan essencial per iniciar el procés de creixement social com diuen els altres. Watts ha observat que la complexitat política d'aquestes societats illenques no depenia del fet que abans haguessin establert l'adoració a un déu suprem i vigilant. Més aviat al revés: déu apareix en aquests casos un cop la societat ja ha evolucionat considerablement. Un possible motiu seria que la religió organitzada facilita que certs espavilats accedeixin al poder necessari per controlar la resta de la població canalitzant la por a la ira divina.

Independentment del paper que el temor a un déu que reparteix càstigs i recompenses hagi tingut en l'establiment de les civilitzacions, la seva importància a l'hora d'explicar el que no podem explicar és una de les virtuts que l'ha fet més perdurable. Per això deia que déu i ciència no són excloents: sempre hi haurà coses impossibles de racionalitzar, com el dolor que genera la pèrdua d'un ésser estimat. En aquests casos, aferrar-se a l'imaginari religiós pot ser una solució molt atractiva. (Voldria dedicar aquest article a l'Ana.La trobarem molt a faltar.)

Salvador Macip, Sobre Déu i la mort, el periodico.cat, 18/04/2015