L'esperança dels qui han perdut tota esperança.

Lluitar per canviar les coses obre esperances, però moltes lluites neixen de la desesperació. O de la necessitat. O del desig. O de l’alegria. O de la ràbia. O de la dignitat. De fet, si la determinació de canviar les coses depengués de l’esperança, moltes lluites no es donarien, no començarien, s’apagarien tan aviat com els seus resultats s’encallessin i les seves expectatives s’esvaïssin.

Posem-nos en un cas extrem, el de les mares que lluiten per la memòria dels seus fills morts o desapareguts en guerres o sota règims dictatorials: quina esperança poden tenir les qui han perdut tota esperança, la més absoluta, que és la de recuperar un fill viu? Precisament perquè no en tenen cap, poden donar-nos-la tota. Això és el que en el moment més fosc de la història recent d’Europa va pensar Walter Benjamin, quan deia que l’única esperança és la dels qui han perdut tota esperança. No era una apologia de la desesperança, ni un elogi del fracàs. Apuntava a un principi fonamental: que el sentit de la revolta no està en el que s’espera aconseguir sinó en el dany que es vol reparar. Reparar el dany no és restaurar la situació perduda o buscar una compensació. Una mare no podrà recuperar mai el seu fill executat. És declarar inútil la derrota. És declarar que la vida pot estar dreta fins i tot allà on tot està perdut.

Des d’aquest principi, on l’esperança apareix com un sentit que es pot donar fins i tot sense tenir-ne, s’obre una altra relació entre el que fem i el que és possible. L’esperança apunta a un futur o a un més enllà. El futur és del progrés. El més enllà, el de la vida eterna. Diu la teologia cristiana que l’esperança és una virtut que només Déu ens pot donar. Per això, juntament amb la fe i la caritat, és una virtut teologal o infosa. Una virtut sobrenatural. El pensament utòpic i revolucionari modern desplaça aquesta expectativa a la idea d’una societat perfecta. En els dos casos, l’esperança dóna sentit al temps viscut i al temps històric des d’un horitzó de salvació i de reconciliació, on la lluita entre els possibles que esquincen les nostres vides quedaria del tot resolta.

El món contemporani no només neix de la mort de Déu, sinó de la renúncia a l’horitzó de la salvació. Renunciar a la salvació és rebel·lar-se, també, contra tota condemna. No serem salvats perquè no estem condemnats. El sentit de la lluita és el que té ara, aquí, per a nosaltres. L’horitzó el desplacem cada dia, desafiant i empenyent els límits que ens imposen la impotència i la resignació. No estem en el millor dels mons possibles, però tampoc ens en espera un de millor al final del camí. Perquè no hi ha camí. El que hi ha són desitjos, objectius, reptes, alegries, necessitats, desafiaments. En definitiva, la latència del que és immediat. Un sentit del possible que, com va escriure Ernst Bloch en els mateixos anys que Benjamin, només pot ser despertat contra tota possibilitat.

Marina Garcés, Contra tota esperança. Ara, 26/04/2015