Teresa (diccionari Reyes Mate).

Teresa Sánchez Ahumada

Teresa Sánchez Ahumada va ser en vida un equívoc i ho continua sent. Encara que ningú com ella fustigués l'Espanya de l'honra i les aparences, la noblesa es disputava la seva presència; i, sent néta d'un marrà toledà condemnat per la Inquisició, ha sigut celebrada com la santa de la raça. ¿Què ha passat amb aquesta singular dona que va produir i produeix entusiasmes on hauria de generar rebuig i és rebutjada quan es manifesta com realment va ser?

L'equívoc va començar en vida, perquè l'avi, Juan Sánchez, processat per judaïtzar, va pensar, després de complir la condemna, que per perdre de vista la Inquisició havia de ser radical. Va decidir conseqüentment comprar una identitat falsa de cristià vell, canviar de cognoms (Cepeda per Sánchez) i mudar-se de Toledo a Àvila. La família va ocultar al món el seu passat, però sense que cap dels seus membres s'enganyés a si mateix… ni a la Inquisició, que sempre va sospitar de Teresa. No li quadrava en la tipologia de cristià vell una dona amb la seva afició a les lletres, que no exigia a les postulants document de puresa de sang, que criticava tan descaradament el culte a l'honra i que tenia entre els seus llibres preferits obres de Juan de Ávila, Fra Luis de Granada o el Tercer Abecedario de Francisco de Osuna, autors amb un passat sospitós per venir del judaisme. Ella sabia que la seguien i que «el carro de la Inquisició estava a punt per portar-me», encara que va saber esquivar les emboscades fins al punt que va ser incorporada a l'estirp dels purs de sang. El moment més grotesc d'aquesta història d'engany és la ruta de Franco amb el braç de Teresa Cepeda a manera d'amulet pels camps de batalla; ell, que havia declarat que «jueus i maçons» eren els grans enemics de la nova Espanya. L'engany va durar fins al 1947, quan la història va conèixer el secret tan ben guardat per la família i tan mal conegut pels altres. Només Américo Castro va intuir que Teresa era una ex illis, com Cervantes o Fra Luis de León.

Un altre moment de l'equívoc el trobem en la seva pròpia escriptura. Ningú ha sabut com ella explicar d'una forma tan natural les extraordinàries vivències que va tenir. Amb raó ha sigut celebrada com una de les grans escriptores en llengua castellana. Però el més eloqüent són les ratllades dels seus censors o els seus silencis. El confessor va ratllar amb ràbia un escrit d'ajuda per a les seves monges en què Teresa recordava que Jesús «va afavorir les dones amb molta pietat, però el món ens té acorralades fins al punt que no hi ha virtut de dona que no tinguin per sospitosa». Ella volia ser «molt més que una dona», perquè es rebel·lava contra el paper que la societat i l'Església li tenien reservat.

I després hi ha el que la seva escriptura callava o només donava a entendre. Quan el dolor físic era més fort o se sentia extenuada després d'alguna incursió mística, parlava amb una «llengua a trossos», trencada i incapaç d'articular l'experiència viscuda. La llengua es convertia llavors en crit que, com la famosa ronquera de Fra Luis de León, denunciava sense vocalitzar la hipocresia dels uns, la falsedat dels altres o el patiment propi. Juan Mayorga ha captat bé en la seva peça teatral La lengua en pedazos aquesta dimensió oculta, i per això fa dir a l'inquisidor que la persegueix, expert en extreure el que les seves víctimes amagaven: «Les vostres paraules amaguen més que diuen». I això ell no ho podia tolerar. L'inquietant és el que la paraula amaga. El perillós per a l'ordre establert és que hi hagi algú que pensi que no tot és aparença, perquè llavors hi ha alguna cosa que s'escapa del poder, alguna cosa que és lliure i pot ser un perill.

Tot i la seva fama en vida, mor desemparada. L'acomiaden fredament del convent de Valladolid, que ella va fundar, i no la reben millor a Alba de Tormes, on arriba moribunda. Tots intueixen, no obstant, després de la seva mort, que el seu cos és un tresor o, millor, un gran negoci, i per això se la volen apropiar. Els teòlegs que la enviaven a fregar, la consagren com a doctora; els nobles que la calumniaven per burladora, la veneren com a santa; els antisemites la converteixen en santa de la raça; els clergues que van censurar o van cremar el seu comentari del Cantar de los Cantares per indecent, la celebren com a escriptora insigne. Segueix l'equívoc. El més sincer va ser el fiscal inquisitorial, Alonso de la Fuente, que la va perseguir fins a la tomba, tractant de condemnar l'edició de les seves obres empresa per Fra Luis de León. No se li va acudir cap més argument per a la seva definitiva desqualificació que reconèixer clarament la qualitat de la seva escriptura. «És tan excel·lent la seva obra que no pot ser obra de dona sinó d'àngel», va dir. Com si l'obra de Teresa només pogués ser gran al preu d'afirmar que no és seva. Aquest ha sigut el seu destí.

Reyes Mate, De filla de conversos a santa de la raça, el periodico.cat, 13/04/2015