La pitxa un lio

Glaucó : Diuen que cometre injustícia és per naturalesa un bé i patir-la un mal. Però com és més gran el mal que rep qui la pateix que el bé que rep qui la fa, tan bon punt els homes començaren a conviure i patir injustícies i provar les conseqüències d´aquest actes, decidiren els que no tenien poder per evitar els mals ni aconseguir els avantatges que millor seria establir pactes amb la finalitat de no cometre ni patir injustícies, Des d´aleshores ençà començaren a dictar lleis i concertar tractats recíprocs, i anomaren legal i just allò que la llei prescriu. Heus ací exposada la gènesi i essència de la justícia, terme mig entre el més gran dels béns, que és el no patir càstih qui comet injustícia i el més gran dels mals, el de qui no pot desprendre´s de la injustícia que pateix. La justícia situada entre aquests extrems, és acceptada no com un bé, sinó com quelcom que es respecta per impotència per cometre la injustícia; doncs, qui pot cometre-la, qui és veritablement home, mai no en...

Por decirlo a la manera de Richard Sennett , la práctica de la lectura corta es causa y efecto de la corrosión del carácter (Anagrama, 2000). Si la lectura larga enseñaba a comprometerse duraderamente tanto con los demás (parejas, amigos o compañeros) como con uno mismo (conducción metódica de la propia vida), la lectura corta solo adiestra en la veleidosa práctica del nomadismo inconstante, quizás aventurero y promiscuo, pero potencialmente tránsfuga y desertor. Y ello debido a que las lecturas cortas dejan de ser eslabones de una cadena vinculante (o escalones de ascenso y descenso a cielos e infiernos) para convertirse en medios autosuficientes (fines gratificantes en sí mismos) pero también intrascendentes, ya que no ejercen consecuencias significativas ni conducen a ningún sitio. De ahí su carácter recurrente y adictivo, condenados como están al eterno retorno de lo mismo. Pero si las lecturas cortas encierran a las vidas privadas en el dudoso paraíso artificial de la versatilid...

Si Foucault quisiera realizar una genealogía de las ideas biopolíticas, Platón hubiese sido el referente. Ahora bien, Foucault tampoco sitúa en el pensador griego su origen porque la biopolítica es inseparable del nacimiento de la higiene, la obsesión burguesa por la salud, la atención que el poder presta a la población, el disciplinamiento de los cuerpos y la lucha capitalista por el beneficio. Los gobiernos contemporáneos elaboraron instrumentos para tratar a la población humana como organismos animales, con sus tasas demográficas e índice de epidemias, gracias al desarrollo de técnicas higiénicas y, por extensión, aplicando los conocimientos que ponen en sus manos la Biología. No existe biopolítica sin biología, Estado y capitalismo industrial, puesto que éstas son las bases materiales que alumbraron su nacimiento y las fuerzas que impulsan su expansión. Por ello, Foucault sitúa el origen de la biopolítica entre finales del siglo XVIII y principios del XIX, no en la Grecia clásic...

Els homes estan units perquè són homes, és a dir, éssers distants . La llengua no els reuneix. Al contrari, és la seva arbitrarietat la que, forçant-los a traduir, els uneix en l´esforç .però també en la comunitat d´inteligència: l´home és un ésser que sap molt bé quan qui parla no sap el que diu. La veritat no associa els homes. No es dóna a ells. Existeix independentment de nosaltres i no se sotmet al fraccionament de les nostres frases. (...) Ara bé, no per això la veritat ens resulta estranya i no estem exiliats del seu país. L´experiència de veracitat ens uneix al seu centre absent, ens fa girar al voltatn del seu nucli. En primer lloc podem veure i mostrar veritats. (...) (Amb les opinions) girem al voltant de la veritat, de fets en fets, de relacions en relacions, de frases en frases. L´essencial és no mentir, no dir que s´ha vist quan s´han tingut els ulls tancats, no explicar altra cosa que el que s´ha vist, no creure que s´ha explicat quan només s´ha anomenat. (...) La veri...

En totes les èpoques s´ha volgut "millorar" els homes: això és sobretot el que significava "moral". Però sota la mateixa paraula està amagada la més diferent de les tendències. Tant la domadura de la bèstia home com la criança selectiva d´una determinada espècie d´home s´ha anomenat "millora": només aquests (termes tècnics) zoològics expressen realitats; realitats, certament, de les que el "millorador" típic, el sacerdot, res no sap, res vol saber... Anomenar l´ensinistrament d´un animal la seva "millora" és a les nostres oïdes quasi una broma. Qui sap el que succeix en les cases de feres dubta que en ells la b`stia sigui "millorada". Se la debilita, se la fa menys perillosa, es converteix, mitjançant l´emoció depressiva de la por, mitjançant el dolor, mitjançant les ferides, mitjançant la fam, en una bèstia malaltissa. No succeeix una altra cosa amb l´home ensinistrat, a qui el sacerdot ha "millorat". Friedric...

Trasímac : Cal observar, ingenu Sòcrates, que un home just sempre surt perdent davant un altre d´injust. En primer lloc, en els acords recíprocs, on un s´associa amb un altre, mai no veuràs que en el trecament de la relació el just tingui més, sinó menys, que l´injust. En segon lloc, en els assumptes de la ciutat, quan es tracta de pagar alguns impostos, en les mateixes condicions el just paga més i l´injust menys, però quan es tracta d´ingressos, el just no guanya res i l´injust molt. I quan un dels dos accedeix a alguna magistratura, al just, sin més no els assumptes domèstics li van pitjor per deixar-los desatesos; al seu torn, d´allò públic no obtè cap utilitat per ser just; a més de tot això, es guanya l´enenmistat dels familiars i amics quan no vulgui ajudar-los contra la justícia. A l´injust, en canvi, li passa tot el contrari d´això. Plató , República , 342 e

La moral de la cria selectiva i la moral de la doma són totalment dignes una d´altra en els mitjans que empren per imposar-se: podem establir com a primera premissa que per fer moral hi ha que tenir la incondicionada voluntat de fer el contrari. Aquest és el gran i inquietant problema darrera del qual més he anat: la psicologia dels "milloradors" de la humanitat. Un fet petit i, en el fons, modest, el de l´anomenat pia fraus (mentida pietosa), em proporcionà el primer accés a aquest problema: la pia fraus l´herènci de tots els filòsofs i sacerdots que han "millorat" la humanitat. Ni Manú , ni Plató , ni Confuci , ni els mestres jueus i cristians mai no han dubtat del seu dret a la mentida. No han dubtat d´altres drets totalment diferents... Per expressar-ho d´una altra manera, es podria dir: tots els mitjans emprats fins ara per fer moral la humanitat eren, d´arrel, immorals ... Friedrich Nietzsche , El crepúsculo de los ídolos. Nietzsche II, Biblioteca de gra...

Friedrich Hayek , el viejo santón del mercadismo, afirmaba que si no hay acción humana de la que pueda decirse que ha causado un estado de cosas no puede lisa y llanamente hablarse de injusticia. Y así le parecían a él muchas de las realidades causadas por la actividad económica del mercado. Como eran efecto de la conjunción de innumerables acciones anónimas e irrelevantes, las consecuencias de esa economía no podían ser calificadas de justas o injustas, estaban al margen de la crítica jurídica o moral. Es ésta, en efecto, una convicción que se ha incorporado inconscientemente a nuestros discursos económicos cotidianos. En la economía de mercado suceden cosas pero nadie es responsable. Es el reino de la impunidad. Esto, por cierto, contrasta con algunas otras de nuestras actitudes cotidianas, presididas muchas veces por una obsesiva, a veces incluso obscena, búsqueda de la responsabilidad. Sea un fallo del sistema judicial, un accidente aéreo, un problema sanitario, un atropello socia...

... quan un de nosaltres es pregunta "què és la meva identitat?", no es refereix a la seva identitat individual, perquè aquesta és òbvia i ja està definida: jo sóc E.T., que vaig nèixer en aquella ciutat de Txecoslovàquia i que ha recorregut tot aquest camí biogràfic personal. Això és un fet, però la meva identitat qualitativa no és un fet o, si més no, no totalment, i encara que sigui un fet no és `bvia. És un fet que Freud es va identificar amb ser jueu? (...) El problema de la identitat sembla tenir la seva importància per a nosaltres en la mesura en què per a cadascú de nosaltres la identitat qualitativa és ambigua, perquè en el grau en què és ambigua depèn de mi, de la meva voluntat. Tornant al nostre exemple, la identitat de ser jueu depenia en bona part de Freud mateix, d´allò que ell volia. Això ens permet reformular el problema de la identitat com a qüestió pràctica de cadascú d´una manera molt simple: es tracta de la qüestió de què vull ser. (...) La qüestió de l...

L´home que obeeix la raó no necessita ni lleis ni magistrats. Els estoics ja ho sabien: la virtut que es coneix ella  mateixa, la virtut de conèixer un a si mateix és una potència de tots els altres. Però sabem que aquesta raó no és el privilegi dels savis. Els únics desassenyats són els que tendeixen a la desigualtat i a la dominació, els que volen tenir raó. La raó comença on acaben els discursos ordenats amb l´objectiu de tenir raó, on es reconeix la igualtat; no una igualtat decretada per la llei o per la força, ni una igualtat rebuda passivament, sinó una igualtat en acte, comprovada a cada pas per aquests caminants que, en la seva atenció constants sobre ells mateixos i en la seva revolució sense fi al voltant de la veritat, troben les frases adequades per fer-se comprendre pels altres. (...) La intel.ligència no és el poder de comprensió mitjançant el qual ella mateixa s´encarregaria de comparar el seu coneixement amb el seu objecte. Ella és potència de fer-se comprendre ...

Trasímac - Cada govern estableix les lleis en relació amb la seva pròpia conveniència, la democràcia lleis democràtiques, la tirania tiràniques, i les altres de la mateixa manera. Tanmateix, en establir-les, evidencien que per als governats és just allò que és convenient per als governants, i a qui s´allunya d´aquesta norma el castiguen com a delinqüent i injust. Així doncs, això és, estimat amic, el que dic: que en totes les ciutats just és el mateix, allò que és convenient per al govern constituït. I això és en cert sentit el que domina, de manera que per aquell que raona rectament passa que just és a tot arreu el mateix, la conveniència del més fort. Plató , República , 338 d http://www.slideshare.net/mvillarpujol/els-sofistes-i-la-moral

En referència a la famosa "lluita per la vida", em sembla que de moment està més afirmada que demostrada. Es verifica, però com excepció; l´aspecte global de la vida no és el de l´estat de necessitat, el de la fam sinó més aviat el de la riquesa, el de l´exuberància, fins i tot de l´absurd malbaratament: on es lluita, es lluita per poder ... No s´ha de confondre Maltus amb la naturalesa. Ara bé, suposant que existeixi -i en veritat s´hi dóna-, aquesta lluita transcorre, malauradament, de forma inversa al desitjat per l´escola de Darwin , a qui tal vegada seria lícit desitjar amb esmentada escola; és a dir, en contra dels forts, dels privilegiats, de les excepcions felices. Les espècies no creixen en perfecció: els dèbils s´ensenyoreixen sempre dels forts, i això és perquè els superen en número, i són també més llestos ... Darwin s´ha oblidat de l´esperit (¡què anglès és això!), els dèbils tenen més esperit ... Friedrich Nietzsche , El crepúsculo de los ídolos. Nietzsche II...

El enverinament de l'aigua i la potable destrucció de la capa d'ozó provocaran greus danys als cicles biològics de la natura, no així l'extinció dels tigres, ocapis, els pandes, balenes i orangutans. En sembla que voldríem protegir moltes espècies de la seva extinció malgrat que són absolutament prescindibles per a l´ecosistema en què viuen. És més, l´home inverteix molt més diners i energia per salvar animals relativament poc importants des del punt de vista ecològic que a la preservació d´alguns insectes, bacteris i microbis de reconeguda Importància. Per tant, l'ecologia no és l'únic motiu que ens indueix a fer alguna cosa per espècies animals amenaçades. I és bo que sigui així, ja que jutjar el valor de la vida merament segons la seva funció en el cicle biològic ens portaria uns resultats terribles. Certs bacteris desenvolupen un paper més important per a l´ecologia que els éssers humans. En el cas d´haver d´escollir entre elles i els humans, hauríem de concedi...

Penso que el més característic de les nocions polítiques no consisteix en ser o no polisèmiques: el que és més característic en elles és que són objecte d'una lluita. La lluita política és també la lluita per l'apropiació de les paraules. (...) ... penso que el combat per les paraules és important, que és normal que "democràcia" signifiqui coses diferents en funció del context: per al intel•lectual francès mitjà, significa el regne del client de supermercat enfonsat en la seva butaca davant de la tele, però acabo de tornar de Corea, on fa tan sols vint anys existia una dictadura i on es constata que la idea d'un poder col•lectiu independent de l'aparell de l'Estat té un significat que es tradueix en tot un seguit de formes espectaculars d'ocupació del carrer per la gent . (...) Em semblaria molt bé que trobéssim un terme més adequat que reemplacés "democràcia", però de quines disposem? ¿Igualitarisme? No és exactament el mateix. "Demo...

La seguretat que tenen del seu benestar les democràcies liberals de l'Occident contemporani és més gran com més perfecta sigui la seva despolitització, circumstància que s'assumeix com una espècie de marc falsament atemporal, com un entorn o un estil de vida. (...) La democràcia s'ha convertit avui en l'eslògan de gairebé tots els dirigents del planeta (i els que encara no l'utilitzen es veuran obligats, abans o després, a unir-se al carro ).(...) En realitat, la democràcia s'ha transformat en una ideologia de classe que ve a servir de justificació a un conjunt de sistemes que permeten que un nombre molt reduït de persones governin, i que ho facin, per dir, prescindint de la gent, sistemes que semblen excloure qualsevol altra possibilitat que no sigui la de la reproducció a l'infinit de la seva pròpia manera d'operar. Haver aconseguit imposar una economia de lliure mercat desenfrenada i sense regulació, una despietada i incontenible oposició al co...

... la presumpció que la democràcia és un bé descansa al seu torn en els supòsits que els éssers humans volem autolegislar-nos i que el govern del demos és capaç d'aturar els perills que comporta l'existència d'una concentració de poder exempta de tota obligació de retre comptes.Avui en dia, però, què prova històrica o precepte filosòfic tenim de que els éssers humans prefereixin, com deia Dostoievski , "la llibertat al pa"? (...) El primer que va exposar, a mitjans del segle passat, les claus de l'enigma de l'emancipació futura va ser Herbert Marcuse ( L'home unidimensional ). I si els éssers humans no desitgen assumir la responsabilitat de la llibertat, i a més tampoc se'ls educa ni se'ls anima a abraçar el projecte de la llibertat política, com afecta això a les disposicions polítiques que donen per descomptat aquest desig i aquest projecte ? (...) A Plató li preocupava la possibilitat que, si s'encomanava a unes ànimes mal formades ...

… este término se refiere a la implicación cada vez más intensa y directa que se establece, a partir de cierta fase que se puede situar en la segunda modernidad, entre las dinámicas políticas y la vida humana entendida en su dimensión específicamente biológica. (…) Como Hannah Arendt ha recordado, hasta cierto momento lapreocupación por el mantenimiento y la reproducción de la vida perteneció a una esfera que no era en sí misma política y pública, sino económica y privada. Al punto que la acción específicamente política tenía sentido y relieve precisamente en contraste con ella. (…) Es quizás con Hobbes , es decir, en la época de las guerras de religión, que la cuestión de la vida se instala en el corazón mismo de la teoría y de la praxis política. Para su defensa es instituido el Estado Leviatán, y, a cambio de protección, los súbditos le entregan aquellos poderes de los que están naturalmente dotados. Todas las categorías políticas empleadas por Hobbes y por los autores, autoritar...

... el plaer, si se´l pren com a tal, és una característica de l´estat present d´una persona: amb el concepte de plaer no podem interpretar la dimensió del futur. És cert que es podria dir que els hedonistes veuen la recerca del plaer també en relació amb la vida futura, però llavors la vida es dissol en un seguit de moments. A més, com ha demostrat ja Aristòtil i com l´anglès Gilbert Ryle ha reivindicat en els nostres dies, el plaer mai no és l´objecte directe de la nostra voluntat, sinó que són agradables aquelles activitats que volem exercir, per exemple, el jugador de tennis juga (si no juga per diners) per voler jugar i troba aquesta activitat agradable, però no juga amb objecte de sentir plaer.   Ara bé, la nostra activitat fonamental és la vida mateixa i les preguntes específiques sobre per què volem exercir aquestes o aquelles activitats o per què volem ser aquestes o aquelles persones troben la seva resposta no en què produeixen plaer, sinó en què l...

Podem plantejar-nos la pregunta següent: és lícit que l´home es mengi els animals que no seria capaç de matar per la seva pròpia mà? En l´estat actual de la civilització occidental, els nostres sentiments ens fan molt difícil a la majoria de les persones matar un porc o un xai, tot i que sabem com es fa. En quant els peixos, en canvi, hi ha més persones que s´atreveixen a matar-los. I poques persones tenen escrúpols a l´hora de "matar" els ous de les gallines. Als homes d´èpoques passades els va resultar més fàcil matar els animals, com els individus dels pobles naturals acostumen a tenir-ne menys problemes. La moral sempre depèn menys d´una definició abstracta de l´existència humana que del nivell de sensibilització d´una societat, i pot afirmar-se que l´actual nivell de sensibilització a Europa occidental representa un punt àlgid en l´evolució de la humanitat. Justament per això es requereix l´"engany" de la indústria càrnica, que tracta d´evita que la cuixa de xa...

... yo tengo graves razones filosóficas para esbozar una apología del arraigado hábito de criticar a nuestro prójimo. Por supuesto, no me refiero a la maledicencia, la calumnia y la difamación, modos degenerados de la buena crítica; y, cierto, criticando a terceros nos arriesgamos a perjudicar famas y nombres. Eppur... Y, sin embargo, la crítica -el juicio que nos merecen los ejemplos de conductas y estilos de vida ajenos- constituye la única vía posible de aprendizaje moral. Esto se debe a la peculiar naturaleza de la verdad moral, tan distinta de la lógica o científica. Si queremos conocer una ley de la naturaleza, debemos estudiar las proposiciones conceptuales o matemáticas en las que viene enunciada; si quiero aprehender la esencia de una mesa, las mesas fenoménicas de mi experiencia sólo son andaderas que me elevan hacia su Idea y, comprendida ésta, los ejemplares empíricos de ella nada añaden a mi comprensión; la manzana que cae del árbol es un ejemplo de la ley de la gravedad...

En esa piedra angular de la reflexión de la modernidad crepuscular que es Dialéctica de la Ilustración, Theodor W. Adorno y Max Horkheimer no dudaron en retroceder hasta las fuentes míticas del mundo antiguo para rastrear el origen ascético de una racionalidad instrumental orientada al trabajo y al sacrificio del goce. En 1947, año de sombríos balances en el que se publicó la obra, la arriesgada comparación entre Ulises y el buen burgués sonaba tan intempestiva como en la actualidad, pero tuvo gran eco. Para escuchar el canto seductor de las sirenas, pero sin ceder a su destructora invitación a la felicidad, el héroe se hacía atar al palo mayor después de haber tapado con cera los oídos de sus subordinados. Del mismo modo que Ulises se sustraía a la fatal seducción del canto de las sirenas atándose a este rígido mástil, el ascetismo burgués alejaba de sí tanto más obstinadamente su dicha cuanto más cerca sentía su inquietante presencia. ¿Se caracteriza nuestro sistema cultural por s...

El que ens distingeix dels escarabats i dels elefants no és que tinguem una vida interior sinó que cadascú de nosaltres es troba -com ho ha demostrat Heidegger - en una relació primària amb el seu ésser, amb la vida que li toca viure. Amb relació amb el meu futur em trobo en un espai de llibertat, que per descomptat està més o menys restringit. És un error de la majoria dels filòsofs relacionar la llibertat en primer lloc amb objectes particulars de la voluntat, amb objectes d´accions. L´objecte primari de la llibertat és com vull viure, quin tipus de persona vull ser, i això significa justament: la meva identitat (...), i tota la resta d´objectes de la llibertat tenen el seu lloc en relació amb aquesta qüestió fonamental: com vull viure, com vull organitzar el meu futur dins els límits estrets de la meva llibertat? Tota la resta d´aspectes de la pregunta per la identitat -els que es refereixen al meu paper social o la meva pertinença a un col·lectiu, etcètera- tenen alhora el seu ...

Amb anterioritat a Kant molts filòsofs havien fonamentat la moral en un deure envers Déu. Aquell que vivia i actuava com Déu mana, era moral, la seva vida era correcta. Kant , tanmateix, alliberà la moral de l´obligació amb Déu; en lloc d´estar obligat  envers Déu, l´home estava obligat amb si mateix. Això era fonamental en la seva concepció de la "llei moral dintre de mi". Des del punt de vista psicològic, això significa: el que jo vulgui actuar de forma moral o no, és una qüestió de la pròpia dignitat .I en aquest punt Kant sens dubte tenia raó. Tanmateix, segons em sembla a mi, el plaer que s´experimenta fent el bé és més humà que el deure de fer el bé. Ara bé, aquesta sensació de plaer no fonamenta una moral fins que esdevé en la base de regles de conducta generals, que la pròpia dignitat obliga a complir. De manera que hom podria objectar el següent: allò que recompensa ser bo dependrà de la societat en la que un s´hi trobi. En la presó o en el Bronx, per exemple; l´im...

La cultura en general y especializadamente la cultura de estadio ha sido siempre, de manera congénita, un instrumento de des-subjetivación política y de control social.(...) Que el deporte, actividad sin contenido alguno y sin más objetivo que el de la redundancia de la victoria como fin en sí mismo, haya podido transformarse en contenido principal, por no decir único, de esa mala pasión que es todo patriotismo arroja la más vidriosa sospecha sobre el patriotismo en general, incluido el solo aparentemente no lúdico; ambos, con singular indiferencia respecto de lo cruento o incruento, pertenecen al mismo pragma y tienen el mismo origen.(...) La explotación publicitaria que por obra del Estado y no menos por los medios de comunicación ha tenido esta famosa Victoria de España, rematada por el obsceno culto de la Puerta del Sol, en que los adoradores de la Copa de Oro recordaban a los de la procesión del Corpus de Toledo, que más que a adorar al Santísimo -cosa que puede hacerse en cualq...

Abans de ser l´acte del pedagog, l´explicació és el mite de la pedagogia, la paràbola d´un món dividit en esperits savis i esperits ignorants, esperits madurs i immadurs, capaços i incapaços, intel.ligents i estúpids. La trampa de l´explicador consisteix en aquest doble gest inaugural. D´una banda, és ell qui decreta l´inici absolut: només ara comença l´acte d´aprendre. D´altra banda, sobre totes les coses que s´han d´aprendre, és ell qui llança aquest vel de la ignorància que després s´encarregarà d´eixecar. Fins que ell va arribar, el nen temptejar a cegues, endivinant. Ara és quan començarà a aprendre. (...) (Procedir amb mètode, és això) el que que permet el mestre transmetre els seus coneixements adaptant-los a les capacitats intel.lectuals de l´alumne i el que permet comprovar que l´alumne ha comprès bé el que ha après. Aquest és el principi de l´explicació. Aquest serà d´ara en endavant (...) el principi de l´ ensopiment . Jacques Rancière , El maestro ignorante , Laertes Edic...

... no hi ha dubte que la paraula "democràcia" segueix sent l´emblema dominant de la societat política contemporània. L´emblema és l´element intocable d´un sistema simbòlic. Pots dir el que vulguis de la societat política, fer-ne una "crítica" ferotge o denunciar "l´horror econòmic": tot aquest discurs et serà perdonat, sempre que ho facis en nom de la democràcia (per exemple, així: "¿Com és possible que aquesta societat, que s´anomena a si mateixa democràtica, faci això o allò?"). I això perquè, al capdavall, si has tractat de jutjar aquesta societat, ha estat en nom del seu emblema i, per tant, en el seu propi nom. Amb aquest tipus de crítiques, no t´estàs excloent de la societat, et mantens en la condició de ciutadà, com correspon, no et tornes un bàrbar, et trobaran en el lloc que democràticament se t´ha assignat i sens dubte, d´entrada, en les properes eleccions. Jo afirmo, per tant, això: per assolir tan sols allò real de les nostres socie...

Quan Copèrnic demostrà que la Terra girava al voltant del Sol, descobrí una realitat anteriorment desconeguda. Es demostrà definitivament la falsedat de l´antiga concepció geocèntrica de l´Univers. Quan Darwin explicà que tots els éssers vius havien evolucionat a partir d´avantpassats primitius i que l´home no era cap excepció, va descriure al mateix temps una realitat i refutà definitivament la creença que l´home era una criatura especial de Déu. Però l´intent dels neurocientífics actuals d´eliminar el jo no demostra necessàriament una nova realitat. No s´ha refutat l´antiga idea d´un supervisor anomenat jo que dóna coherència a l´esperit de l´home. Aquest jo és un assumpte complicat, pot descompondre´s en diferents jos, però no deixa de constituir una realitat sentida que les ciències naturals no poden eliminar sense més. ¿No n´hi ha prou amb la constatació que ens sentim com un jo per establir l´existència del jo? (...) "El jo no és una unitat invariable, determinada i claram...

... les paraules que el nen aprèn millor, aquelles de les que absorbeix millor el sentit, de les que s´apropia millor per al seu propi ús, són aquelles que aprèn sense mestre explicador, amb anterioritat a qualsevol mestre explicador. En el rendiment desigual dels diversos aprenentatges intel.lectuals, el que tots els nens aprenen millor és el que cap mestre pot explicar, la llengua materna. Se´ls parla i es parla al voltant d´ells. Ells escolten i retenen, imiten i repeteixen, s´equivoquen i es corregeixen, tenen èxit per sort i tornen a començar per mètode, i, a una edat massa primerenca perquè els explicadors puguin iniciar les seves instruccions, són pràcticament tots -sigui quin sigui el seu sexe, la seva condició social i el color de la seva pell- capaços de comprendre i parlar la llengua dels seus pares. Ara bé, aquest nen que ha après a parlar a través de la seva pròpia intel.ligència i aprenent d´aquells mestres que no li explicaven la llengua, comença ja la seva instrucció...

Sovint tendim a pensar que sempre i arreu hi ha política. És indubtable que sempre i arreu hi ha poder. Però no sempre ha hagut política. La política, de la mateixa manera que la filosofia, és una invenció grega i, com la filosofia mateixa, també és una invenció sorgida del fi de les presències divines: dels cultes agrícoles i teocràtics. De la mateixa manera que el logos es construeix sobre la desqualificació del mythos , la política s´organitza a partir de la desaparició del déu-rei. La democràcia és, abans de tot, el contrari de la teocràcia. Això significa que és el contrari del dret donat: la democràcia ha d´inventar el dret. Ha d´inventar-se a si mateixa. Contràriament a les imatges pietoses que tant en agrada fer-nos (i amb raó...) de la democràcia atenenca, la història de la democràcia ens mostra que es tracta més aviat d´una democràcia que, d´entrada i constantment, es preocupa pel seu estatus i busca reinventar-se. Tota la qüestió amb Sòcrates i Plató sorgeix en aquest...