De què depèn que valgui la pena ser bo?

Amb anterioritat a Kant molts filòsofs havien fonamentat la moral en un deure envers Déu. Aquell que vivia i actuava com Déu mana, era moral, la seva vida era correcta. Kant, tanmateix, alliberà la moral de l´obligació amb Déu; en lloc d´estar obligat  envers Déu, l´home estava obligat amb si mateix. Això era fonamental en la seva concepció de la "llei moral dintre de mi". Des del punt de vista psicològic, això significa: el que jo vulgui actuar de forma moral o no, és una qüestió de la pròpia dignitat.I en aquest punt Kant sens dubte tenia raó. Tanmateix, segons em sembla a mi, el plaer que s´experimenta fent el bé és més humà que el deure de fer el bé. Ara bé, aquesta sensació de plaer no fonamenta una moral fins que esdevé en la base de regles de conducta generals, que la pròpia dignitat obliga a complir. De manera que hom podria objectar el següent: allò que recompensa ser bo dependrà de la societat en la que un s´hi trobi. En la presó o en el Bronx, per exemple; l´imperatiu categòric no sempre és procedent. La pròpia dignitat ensopega amb les urgències i necessitats de l´autoafirmació. Això no obstant, d´una manera general, la facultat moral és un ingredient important de l´ésser humà. El pitjor que ens podem imaginar és una societat que no tingués cap concepte de "correcte" o "incorrecte" en el supòsit que fos possible imaginar una societat així.

Richard David Precht, ¿Quién soy y... cuántos? Un viaje filosófico, Ariel, Barna 2009
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/la-moral-kantiana