Explicació, comprensió i aprenentatge.

... les paraules que el nen aprèn millor, aquelles de les que absorbeix millor el sentit, de les que s´apropia millor per al seu propi ús, són aquelles que aprèn sense mestre explicador, amb anterioritat a qualsevol mestre explicador. En el rendiment desigual dels diversos aprenentatges intel.lectuals, el que tots els nens aprenen millor és el que cap mestre pot explicar, la llengua materna. Se´ls parla i es parla al voltant d´ells. Ells escolten i retenen, imiten i repeteixen, s´equivoquen i es corregeixen, tenen èxit per sort i tornen a començar per mètode, i, a una edat massa primerenca perquè els explicadors puguin iniciar les seves instruccions, són pràcticament tots -sigui quin sigui el seu sexe, la seva condició social i el color de la seva pell- capaços de comprendre i parlar la llengua dels seus pares.

Ara bé, aquest nen que ha après a parlar a través de la seva pròpia intel.ligència i aprenent d´aquells mestres que no li explicaven la llengua, comença ja la seva instrucció pròpiament dita. Des d´ara, tot succeirà com si ja no pogués aprendre més amb l´ajuda de la mateixa intel.ligència que li ha permès fins aleshores, com si la relació autònoma de l´aprenentatge amb la verificació li fos des d´ara aliena. Entre l´un i l´altra, s´ha establert una opacitat. Es tracta de comprendre i només aquesta paraula llança un vel sobre qualsevol cosa: comprendre és allò que el nen no pot fer sense les explicacions d´un mestre.

Jacques Rancière, El maestro ignorante, Laertes Ediciones, Barna 2002