La dificultat de conèixer el "jo".

Quan Copèrnic demostrà que la Terra girava al voltant del Sol, descobrí una realitat anteriorment desconeguda. Es demostrà definitivament la falsedat de l´antiga concepció geocèntrica de l´Univers. Quan Darwin explicà que tots els éssers vius havien evolucionat a partir d´avantpassats primitius i que l´home no era cap excepció, va descriure al mateix temps una realitat i refutà definitivament la creença que l´home era una criatura especial de Déu. Però l´intent dels neurocientífics actuals d´eliminar el jo no demostra necessàriament una nova realitat. No s´ha refutat l´antiga idea d´un supervisor anomenat jo que dóna coherència a l´esperit de l´home. Aquest jo és un assumpte complicat, pot descompondre´s en diferents jos, però no deixa de constituir una realitat sentida que les ciències naturals no poden eliminar sense més. ¿No n´hi ha prou amb la constatació que ens sentim com un jo per establir l´existència del jo? (...)

"El jo no és una unitat invariable, determinada i clarament delimitada": en això tenia raó Ernst Mach, si no considerem que el cervell és una unitat i una delimitació. o. com afirmen alguns investigadors del cervell un "marc". Tanmateix, la hipòtesi que les nostres sensacions "van a passejar soles pel món" és força inversemblant. El jo és un monitor de guarderia molt atent que quasi sempre està observant, vigilant o sentint compassió dins nostre. Els éssers humans no tenen un nucli. un "jo autèntic" que pugui ser conegut; però afirmar això no és una gran cosa. El veritable desencantament, com ja s´ha dit, hagués consistit a trobar un aparell del jo, posar-lo davant dels nassos dels filòsofs i dir: "Mireu, aquí està!". En canvi, ens hem quedat amb un jo ondulant, dotat de moltes capes i perspectives. La investigació del cervell no demostra que existeixi el jo, sinó que confirma que el jo que sentim és un fenomen increiblement complex del nostre cervell, una realitat que segueix sent tan fascinant com resultà ser-ho per als filòsofs d´abans. La neurociència es troba a kilòmetres de distància de l´exploració completa del nostre "estat del jo", o, per ser més precisos, a segles de distància, suposant que algun cop aconsegueixi assolir-la. Si l´observació de les emocions simples suposà per a la investigació del cervell l´aterratge en la Lluna, el viatge fins al jo seria un viatge espacial que portaria, com a mínim, fins a Júpiter: El que aquest viatge ens oferirà, ni tan sols podem entreveure-ho.

Richard David Precht, ¿Quién soy y... cuántos? Un viaje filosófico, Ariel, Barna 2009
http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/identitat