emblema dominant

... no hi ha dubte que la paraula "democràcia" segueix sent l´emblema dominant de la societat política contemporània. L´emblema és l´element intocable d´un sistema simbòlic. Pots dir el que vulguis de la societat política, fer-ne una "crítica" ferotge o denunciar "l´horror econòmic": tot aquest discurs et serà perdonat, sempre que ho facis en nom de la democràcia (per exemple, així: "¿Com és possible que aquesta societat, que s´anomena a si mateixa democràtica, faci això o allò?"). I això perquè, al capdavall, si has tractat de jutjar aquesta societat, ha estat en nom del seu emblema i, per tant, en el seu propi nom. Amb aquest tipus de crítiques, no t´estàs excloent de la societat, et mantens en la condició de ciutadà, com correspon, no et tornes un bàrbar, et trobaran en el lloc que democràticament se t´ha assignat i sens dubte, d´entrada, en les properes eleccions.

Jo afirmo, per tant, això: per assolir tan sols allò real de les nostres societats, cal, com a exercici a priori, abolir l´emblema que les presideix. No assolirem cap veritat en el món en què vivim si no deixem de costat la paraula "democràcia", assumint el risc de no ser demòcrates i exposant-nos en conseqüència al perill de ser mal vistos per "tot el món". I és que "tot el món", aquí, no adquireix sentit si no és a partit de l´emblema. Per això, "tot el món" és demòcrata. En això consisteix el que podríem anomenar l´axioma de l´emblema.

Alain Badiou, El emblema democrático, Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010