Allò que és propi de l´home és allò propi de la política.

Si llegim la Política d´Aristòtil, l´obra que ha configurat el conjunt de les categories bàsiques del pensament polític occidental, observarem que totes elles es construeixen per contraposició amb un àmbit determinat, el de la "casa", el oikos, el lloc de la família. Aquest espai i el vincle entre els seus agents apareixen marcats pel natural, per les relacions de parentesc, el lloc de la producció i de la reproducció, del treball per a l´assoliment de bens i satisfacció de les necessitats, i la llar de la prole i la seva criança. Pólis es delimita totalment enfront a ell, ja que serà l´àmbit no de la vida i la seva necessitat, d´allò biològic, sinó del "viure bé" (eu zen), del desenvolupament de les nostres potencialitats, començant per la que ens defineix, la paraula raonada, el logos. I d´aquí passem del mer existir a allò més distintivament humà: de la necessitat a la llibertat, d´allò donat a allò que s´ha de decidir.

Per això Aristòtil comença el seu llibre per aquí, criticant als que confonien -ahir com avui- una cosa amb l´altra, i crien que les mateixes pautes havien de dominar en un camp i en l´altre. Les relacions de la casa estan marcades per la verticalitat, la jerarquia, per la desigualtat, considerada "per naturalesa", allò que és impropi de l´àmbit polític, el dels homes lliures i iguals. Quedaran doncs excloses de la pólis les relacions despòtiques o instrumentals, com la que manté l´amo de la cada (despotés) amb els seus esclaus, però també les regles paternalistes com les que el pare té amb els seus fills, i l´aristocràtica que manté el marit amb la seva esposa. (...)

La casa és, doncs, un àmbit fortament unificat pel poder d´un. "El govern domèstic -ens diu Aristòtil- és una monarquia. La categoria de política, allò que és propi de pólis davant el despotisme i la seva instrumentalitat, el paternalisme que redueix el ciutadà a la condició d´in-fant (no-parla) o a la de qui no és amo de si mateix, oposa la relació dia-lògica, la capacitat deliberativa i la consegüent alternança en el governant i ser governats, que només és propi dels éssers lliures i iguals.

Jorge Álvarez Yagüez, El nacimiento de la biopolítica, Claves de razón práctica, nº 203, junio 2010