Animal polític.

Tot ésser humà és polític, tant si ho vol com si no, tant si ho sap com si no. La política no és una professió. Fem política diàriament, no només quan anem a votar. Cada decisió en la nostra vida personal és acció política. Però no ho sabem. Fins i tot ens fastigueja descobrir-ho, ja que sembla una cosa bruta. Aquesta al·lèrgia a la política és responsabilitat dels polítics professionals, una petita elit que té segrestada la política perquè és el seu modus vivendi. Així ha estat des del naixement de la polis, però la seva usurpació queda més dissimulada en la democràcia que en la dictadura. Com ja va passar amb l'aristocràcia fa un parell de segles, ara la gent s'està atipant dels polítics, i ha d'arribar una renovació necessària per fer un pas endavant i progressar. Els polítics han de ser desbancats per l'únic mètode eficient: que no exerceixin en exclusiva el poder. Ja que s'ha vist que l'utilitzen malament.

És necessari un trànsit des de la política professional d'uns quants cap a la política participativa de tots. No només voluntària, sinó fins i tot obligatòria, com una mili social. Igual que tard o d'hora ens toca ser presidents de l'escala i allà coneixem la relació entre poder i participació. Una responsabilitat que ens donés perspectiva de la dificultat de gestionar la societat. Però ocupant un càrrec transitori, que impedís apoltronar-se i tenir privilegis. Al llarg de la nostra vida, tots hauríem d'assumir aquesta quota de gestió de poder en benefici comú. Només cal fer un cop d'ull al panorama per comprovar que com més vocacional, puntual i transitori, més positiu és l'exercici polític. I com el fet de prolongar-ho durant anys sol acabar en corrupció d'uns i en desídia de la resta.

Com que tots som éssers polítics, estem cridats a implicar-nos per millorar la situació i acabar amb les queixes. Això és el que fem ara, queixar-nos agrament o ignorar-los. Totes dues, actituds inútils. Perquè ells, incòlumes, continuen anant a la seva sense el mínim bri de vergonya o autocrítica. Siguem, doncs, tots polítics i asseguem-nos de tant en tant a la seva cadira.

Juli Capella, Tots som polítics, El Periódico de Catalunya, 16/06/2010