La responsabilitat de la crisi econòmica.

Una part del país argumenta que no tenim culpa de la crisi ni som nosaltres els que necessitem ajustar-nos. En aquest discurs, els mercats, els gnoms de Zuric, són els culpables. No seré jo qui negui la menor: hi ha especulació contra l'euro. Però la major no es troba fora del país. Si ens ataquen els mercats és perquè presentem debilitats, aprofitades per uns altres per al seu benefici. Per això, qualsevol solució passa per acceptar el nostre passat i assumir-ne les conseqüències. I la principal hipoteca que va deixar l'expansió anterior ha estat un deute privat insòlit, que gravita sobre el nostre futur. Les llars van augmentar el seu endeutament des de prop dels 200.000 milions d'euros a finals de la dècada passada gairebé el bilió actualment. Les empreses de la construcció i les immobiliàries van fer el mateix, ampliant-lo des de menys de 50.000 milions fins a gairebé 450.000, i la resta del teixit empresarial també va expandir el seu deute. A més a més, com que la nostra inversió interna superava l'estalvi, aquest endeutament es va finançar, en una mesura no menor, amb crèdit internacional, que ara s'ha de tornar o bé s'ha de renegociar. No ens van obligar a endeutar-nos, però en l'època dels diners fàcils i barats això va ser molt popular. A més a més, el nostre sector públic va ser extremadament generós, amb rebaixes fiscals (de l'IRPF) el 2003 i el 2007, que van insuflar nova renda a les llars i que van facilitar el procés d'endeutament. Però aleshores, amb escasses excepcions, ningú es va situar en contra d'una menor pressió fiscal, com tampoc semblava que importés gaire l'excessiu endeutament exterior.

J. Oliver Alonso, Responsabilitat, rigor i consens, El Periódico de Catalunya, 03/06/2010
http://www.elperiodico.es/ca/noticias/opinio/20100603/responsabilitat-rigor-consens/293450.shtml